Resultats de la cerca

Fill i successor del vescomte Miró II, ajudà eficaçment els seus senyors els comtes d’Urgell en la lluita contra els sarraïns i la conquesta de la part meridional del comtat, el castell de Gerp 1092 i Balaguer 1106 El 1108 celebrà un conveni amb el bisbe d’Urgell, Ot, sobre el castell de Terrassa, del qual obtingué la investidura feudal Casat amb Ermessenda, fou succeït en el vescomtat pel seu fill Pere I

Fill i successor de Constantí I Obligat a abandonar el país després de la guerra amb els turcs 1923, pogué restablir la monarquia el 1935 Durant el seu regnat, el general Metaxàs establí una dictadura 1936-41 Arran de l’ocupació de Grècia pels alemanys 1941 passà a Creta, i més tard abandonà novament el país, al qual tornà com a monarca el 1946 Fou succeït pel seu germà  Pau I de Grècia

El 1772 entrà d’aprenent al taller de l’impressor Carles Saperas El 1788 ingressà en la confraria de llibreters barcelonins, i el 1816 tenia l’establiment al carrer de la Boqueria més tard ~1822 passà al de Bòria Imprimí obres de teatre populars en català, de Robrenyo, de Renart i Arús, etc Fou conegut especialment per les seves estampes i làmines litografiades Era també un relligador de qualitat Fou succeït pel seu nebot Ignasi Estivill i Coll

El 834 presidí un tribunal sobre reclam d’unes aprisions per part de Dextre, contra Teofred, fill de l’hispà Joan El 836 els vescomtes Ermenard i Austen ja l’havien succeït El fidel Esteve, que rebé un precepte de Carles el Calb, afavorint-lo de béns al Narbonès 849, qualificat el 852 de vassus dominicus i jutge del tribunal del comte Odalric, marquès de Gòtia, a Crespià Narbonès, deu ésser un altre personatge, probablement el seu fill 880

D’origen borgonyó, acompanyà Bonifaci de Montferrat en la quarta croada En ésser proclamat aquest rei de Tessàlia, Ot rebé la senyoria d’Atenes i Beòcia amb el títol de megaskyr ‘gran senyor’ Mort Bonifaci 1207, reconegué com a senyors l’emperador de Constantinoble i, més tard, el príncep d’Acaia, el qual li donà en feu Nàuplia i Argos Tornà al seu país, on degué morir vers el 1234 Fou succeït pel seu nebot Guiu I d'Atenes

Li conferí aquest títol el sobirà de Pèrsia Fatḥ ‘Alī Shāh Fou governador de la província de Kermān, però en fracassar un complot que havia organitzat per apoderar-se del tron 1840, hagué d’emigrar a Bombai amb els seus seguidors La seva activitat a favor dels britànics feu que aquests el confirmessin en el seu títol 1866 i li assignessin una pensió quantiosa A la seva mort fou succeït pel seu fill ‘Alī Shāh Agakan II — 1885, que continuà la seva política

Successor del seu germà Lleó IV, intentà d’obtenir aliances a Occident, però, malgrat el seu acostament a Roma, no les obtingué i hagué de lluitar sol contra mongols i mamelucs Volgué amullerar-se amb Elisabet, filla de Jaume II de Catalunya-Aragó, però no ho aconseguí Això no obstant, a precs del capítol de Tarragona, i per mitjà de l’ambaixador Ramon Salzet, trameté a la seu tarragonina el braç i altres relíquies de santa Tecla Fou succeït per Lleó V

Fill i successor d’Aleix I A causa de la seva salut delicada el poder fou exercit, successivament, pel seu oncle Ivan Miloslavskij, germà de la seva mare, pels cortesans Jazikov i Likhačev i per Vasilij Golicyn Durant el seu regnat es difongueren els costums polonesos i les doctrines catòliques i s’inicià una reforma militar i administrativa Fou succeït pel seu germà carnal Ivan V i pel seu germà consanguini Pere I, sota la regència de la seva germana carnal Sofia

Fill d’'Abd al-'Azīz II Durant el regnat del seu germà Sa'ud III fou hereu del tron 1953, ministre d’afers estrangers 1953-60 i regent 1963, fins que el succeí per decisió del consell dels ulemes i de l’assemblea consultiva Prometé la modernització del país amb la cooperació dels EUA i de la Gran Bretanya Malgrat el seu inicial distanciament del Caire, després de la guerra araboisraeliana del 1967 ajudà econòmicament els vençuts Assassinat per un nebot seu, fou succeït pel seu germà Hālid

Llicenciat en dret 1962 i activista contra la dictadura salazarista en l’àmbit acadèmic, en caure el 1974 aquest règim fou un dels fundadors del Movimento de Esquerda Socialista, que abandonà el 1978 per ingressar al Partido Socialista PS, del qual esdevingué secretari general el 1989, càrrec que ocupà fins el 1991 Diputat a l’Assemblea els anys 1980-96 i alcalde de Lisboa en 1990-96, el 1996 fou escollit president de Portugal i reelegit el 2001 fins el 2006, que fou succeït per Aníbal Cavaco Silva