Resultats de la cerca

Sentí una gran veneració per Miquel Àngel, el qual exaltà i collocà al vèrtex del classicisme a la seva obra Le vite dei più eccellenti pittori, scultori e architettori 1550, on també anomenà decadent l’art de la segona meitat del segle, període durant el qual hom imità la maniera de Miquel Àngel manierisme Considerà el dibuix una qualitat essencial de l’art i instituí l’Accademia del Disegno 1562 per tal d’afermar la “toscanitat” de Miquel Àngel i de formular la teoria segons la qual el dibuix toscà és fonament absolut de qualsevol art possible GCArgan Com a pintor fou un…

Durant els anys seixanta formà part de la Tendenza italiana Ha combinat la pràctica arquitectònica amb la teoria, amb texts com La costruzione logica dell’architettura 1967 o Architettura, Lingua morta 1988, en els quals reivindica el paper de l’ofici en la tasca de l’arquitectura i on es fan palesos els principis de la Neue Sachlichkeit ‘Nova objectivitat’ Entre les obres més rellevants es troben una residència d’estudiants, a Chieti 1976-79, la Biblioteca Pública Central, a Groningen 1989-92, els projectes urbanístics com la reordenació de l’àrea Garibaldi-Republica, a Milà 1991, i de la…

Rebé les influències de PCézanne, de la pintura metafísica, del futurisme i del Valorici Plastici Amb un estil particular, creà la seva obra pictòrica de temàtica restringida, natures mortes d’objectes familiars, a base de formes pures i ús de colors nítids Els seus aiguaforts són d’una gran qualitat Rebé el primer premi de pintura italiana a la Biennal de Venècia del 1948

Inicialment partidari de Mussolini , el 1943 s’uní als partisans Fundà el moviment Giustizia e Libertà que combaté els nazis Després de la Segona Guerra Mundial reprengué l’activitat d’articulista polític als diaris Gazzetta del Popolo , Il Giorno i a la revista L’Europeo , en els quals tractà de l’actualitat italiana des d’una perspectiva clarament d’esquerres, especialment sobre les grans diferències entre el nord i el sud i el terrorisme dels anys setanta Posteriorment fou cofundador 1976 i collaborador del diari La Reppublica , i en l’etapa final de la seva carrera fou un decidit …

El 1947 es llicencià en dret a la Universitat de Nàpols En la seva època d’estudiant s’adherí al moviment antifeixista i el 1945 s’afilià al Partito Comunista Italiano  refundat el 1991 amb el nom de Partito Democratico della Sinistra i que després de diversos canvis donà lloc al Partito Democratico , dins del qual pertanyé a l’ala més moderada En 1947-57 formà part de diverses organitzacions dedicades al desenvolupament del sud d’Itàlia Diputat per la circumscripció de Nàpols des del 1953 i reelegit fins el 1996, del 1981 al 1986 fou president del Grup Comunista President de la Cambra de…

Després d’haver completat la seva formació jurídica a la Universitat de Roma, l’assistència als seminaris de Martin Heidegger a Le Thor 1966, 1968 i també la lectura de Walter Benjamin desvetllaren la seva vocació filosòfica En el seu primer llibre, L’uomo senza contenuto 1970, reflexionà sobre el naixement de l’estètica moderna a partir de la teoria de l’autoanihilació de l’art, mentre que en treballs posteriors — Stanze 1977, Infanzia e storia 1978, Il linguaggio e la morte 1982, Idea della prosa 1985— la principal qüestió abordada fou la del llenguatge i la seva relació amb el problema…

Collaborador de revistes literàries com ara Letteratura 1938, Botteghe Oscure , que dirigí en 1948-60, i Paragone , participà en la resistència contra el feixisme Tot i haver publicat una notable obra poètica de factura directa, senzilla i equilibrada, que sobretot vol comunicar l’experiència personal Storie di poveri amanti , 1946 Te lucis ante , 1947, i Un'altra libertà , 1952, reunides el 1960 en el volum L’alba ai vetri , a la qual seguirien Epitaffio , 1974, i Il gran segreto , 1978, el nucli de la seva obra és constituït per la narrativa hi presenta la comunitat hebrea de Ferrara…

Treballà a Suïssa 1943-45 i de retorn al seu país esdevingué un dels més importants renovadors del teatre de postguerra Amb Paolo Grassi fundà el 1947 el Piccolo Teatro di Milano, companyia que dirigí fins el 1995 on desenvolupà la seva obra, en la qual, sota la influència del teatre èpic de Brecht, té un pes determinant l’intercanvi crític entre espectacle i públic Donà una dimensió especial dels texts de Goldoni, Pirandello, Bertolazzi, Toller, Brecht, Dürrenmatt, Shakespeare, entre altres Estrenà també òperes a la Scala de Milà i detingué nombrosos càrrecs director del Festival de Salzburg…

Fill del també polític Giovanni Amendola D’antuvi milità en els rengles antifeixistes 1924 i més tard ingressà al partit comunista italià 1929 Durant la Segona Guerra Mundial 1939-45 tingué una destacada participació en les accions guerrilleres de la Resistència i impulsà la creació de comitès d’alliberació 1943-45 Fou elegit diputat 1946, membre de la direcció V Congrés, 1946 i de la secretaria del PCI A la mort de Palmiro Togliatti 1964, es convertí, ensems amb el nou secretari Luigi Longo, en un dels ideòlegs representants d’una postura moderada

Fou professor a la Sapienza de Roma i defensor de les teories iatromecàniques Féu estudis complexos sobre la doctrina de les fibres com a origen de les malalties Publicà De Praxi Medica 1696, de sentit gairebé hipocràtic, que ha esdevingut un llibre clàssic de la medicina Fou un dels clínics més eminents del seu temps tingué una gran influència sobre els fisiòlegs que el seguiren