Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
picot
inasiebert (cc-by-nc-4.0)
Ornitologia
Nom donat als ocells de la família dels pícids, de l’ordre dels piciformes, que tenen les rectrius amb l’extrem afuat i el raquis rígid.
S’alimenten d’insectes i larves que extreuen de les escletxes de l’escorça dels arbres, els troncs dels quals escalen recolzant-se en l’extrem de la cua Alguns presenten un lleuger dimorfisme sexual El picot negre Dryocopus martius , de 46 cm, és de color negre amb els ulls grocs El mascle té tot el pili roig i la femella una taca roja al clatell Habita a les fagedes i boscs muntanyencs de coníferes d’una gran part d’Euràsia Als Països Catalans, és comú als Pirineus El picot verd o fuster o picacarrasques Picus viridis , de 32 cm, és de color verd, amb les parts…
picot
Oficis manuals
Martell emprat pels paletes, amb punta en un dels extrems de la cabota i tall horitzontal a l’altre.
picot
Oficis manuals
Martell emprat pels picapedrers que té punta en un dels extrems de la cabota i a l’altre una superfície plana.
tractat Sykes-Picot
Història
Tractat secret signat el 16 de maig de 1916 pel qual la Gran Bretanya i França es repartien el control d’àmplies zones de l’Orient Mitjà aleshores dins de l’imperi Otomà.
Rep el nom del ministre d’Afers Estrangers britànic Mark Sykes i el francès Georges Picot, artífexs i signataris dels acords A grans trets, la divisòria entre els territoris d’ambdues potències recorria des de la costa mediterrània, a l’actual frontera entre el Líban i Israel, fins aproximadament la meitat del territori situat entre Kirkuk i Mossul Iraq França exercia un control directe o indirecte al nord de la línia bàsicament el Líban, Síria, el nord-est de l’actual Iraq i el sud-est de l’actual Turquia, mentre que la Gran Bretanya controlava, al sud, Jordània, la part nord de…
Philippe Picot de Lapeyrouse
Biologia
Naturalista occità.
Interessat primer per la mineralogia i les tècniques metallúrgiques en la seva primera obra notable, el Traité des mines de fer et des forges du comté de Foix , defensa la superioritat de la farga catalana sobre els alts forns es decantà després per la botànica, en particular la pirinenca La seva obra més important és la Histoire abrégée des plantes des Pyrénées 1813