Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
nucleòsid
Bioquímica
Cadascun dels composts naturals formats per la combinació d’un sucre, ribosa o 2-desoxiribosa, i una base purínica o pirimidínica.
L’enllaç C-N entre la base i el sucre format per deshidratació és N-glicosídic Els nucleòsids de la ribosa són part integrant dels àcids ribonucleics ARN, i els de la desoxiribosa formen part dels àcids desoxiribonucleics ADN Els nucleòsids són obtinguts a partir dels nucleòtids per eliminació del grup fosfat Els nucleòsids són més solubles en aigua que llurs bases corresponents, i són fàcilment separables i identificables per cromatografia
polinucleòtid
Bioquímica
Polímer format per un nombre considerable de mononucleòtids.
Quan aquests són desoxiribonucleòtids, aleshores els polímers són anomenats àcids desoxiribonucleics ADN, i quan són ribonucleòtids, àcids ribonucleics ARN L’ADN i l’ARN comparteixen algunes propietats físiques i químiques perquè en tots dos les unitats de mononucleòtids estan unides mitjançant ponts de fosfodiester entre la posició 3’ d’un sucre i la 5’ del següent Els àcids nucleics no es dissolen fàcilment en aigua acidulada, però poden ésser extrets de les cèllules mitjançant fenol o dissolucions salines neutres
Arthur Kornberg

Arthur Kornberg
©
Bioquímica
Bioquímic nord-americà.
Graduat a la Universitat de Rochester 1941, posteriorment treballà a l’Institut Nacional de Salut 1942-52 i a les universitats de Nova York, on fou cap de la secció d’enzims i metabolisme 1947-52, a la de Washington de Saint Louis 1953-59 i, finalment, a la de Stanford, on fou cap del departament de bioquímica fins el Descobrí els mecanismes de síntesi biològica dels àcids ribonucleics i desoxiribonucleics, portadors de la informació genètica, i aïllà l’ADN polimerasa, l’enzim per a sintetitzar l’ADN El 1959 compartí el premi Nobel de medicina amb Severo Ochoa Posteriorment…
cinetina
Biologia
Botànica
Hormona vegetal del grup de les cinina
derivada dels àcids desoxiribonucleics, identificada com a 6-furfurilaminopurina, descoberta el 1955 en el llevat.
És especialment notable la seva acció estimuladora de la divisió cellular, que només s’esdevé en presència d’una concentració equilibrada d’auxina Actua en forma estimuladora sobre l’augment de les dimensions cellulars, en associació amb l’auxina, sobre l’aparició i el creixement en pes i en llargada de les arrels, sobre el desenvolupament dels borrons laterals per anullació de la inhibició produïda pel borró apical, sobre el creixement en pes de la part aèria de la planta, i sobre la germinació de les llavors d’algunes plantes