Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
ritme búlgar
Música
Expressió utilitzada per alguns musicòlegs per a referir-se al que posteriorment l’etnomusicologia ha anomenat ritme aksak.
A partir del seu coneixement sorgit de l’estudi de B Khristov Bases rítmiques de la música popular búlgara 1913, B Bartók -un dels autors que més han emprat el terme- el definí com " aquella espècie de ritme en què el valor donat pel denominador de la fracció que indica el compàs és extraordinàriament breu prop de 300-400 de metrònom i en què tals valors fonamentals brevíssims, dins del compàs, no s’agrupen en valors majors iguals, és a dir, no s’agrupen simètricament"
amalgama
Música
Tipus de metre irregular consistent en la barreja d’unitats heterogènies.
Aquestes unitats, que resulten d’agrupar-ne altres de nivell inferior en un nombre variable generalment 2, 3 o 4, poden ser tant compassos com temps, divisions de temps, etc Tradicionalment i en sentit més restrictiu, però, el terme sol aplicar-se només al compàs compassos d’amalgama Així, el compàs de 5/4, per exemple, es pot entendre com un compàs simple format per la suma amalgama de dos semicompassos semicompàs de diferent composició un de tres temps i un altre de dos l’ordre pot ser 3+2 o 2+3 Entès com a compàs compost, en canvi, estaria format per l’amalgama de dos temps un de tres…
aulos
Música
Instrument de vent de la Grècia antiga.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cilíndric Consistia en un o dos tubs estrets d’uns 50 cm -en un principi de canya i posteriorment de fusta, ivori o metall- amb alguns forats que culminaven en un petit pavelló en els darrers models Quan tenien dos tubs, aquests es disposaven en angle, en forma de V, i s’unien amb una espècie de travesser El seu nom significa literalment canya o tub Els primers instruments tenien tres o quatre forats, que augmentaren posteriorment fins a quinze El tipus doble fou el més habitual i els instruments de més de sis…
tactus
Música
En la música dels segles XV i XVI, terme equivalent a l’actual pulsació1, tant en el sentit d’unitat de temps com en el de gest propi del director o, més en general, del músic per a marcar aquesta unitat -el mateix terme tactus, literalment ’tacte', ja ho suggereix-.
A diferència, però, de la pulsació actual -unitat de temps relativa, estretament lligada al tempo i al caràcter de cada peça-, el tactus era una unitat de temps relativament fixa, d’entre 1/60 i 1/70 minuts Alguns estudiosos i teòrics han volgut veure en aquesta equivalència una certa relació entre tactus i ritme cardíac Fos com fos, aquesta relativa fixació del tactus implicà l’existència, durant el Renaixement, d’una mena de tempo ’usual', uniforme i constant en tota la música, amb possibles però molt lleugeres desviacions En la partitura, la nota que normalment representava el tactus era…
temps
Música
Unitat mètrica (metre) situada entre el compàs, més gran (un compàs és format per diversos temps), i la divisió, més petita (diverses divisions formen un temps).
L’accent mètric de cadascun dels temps que formen un compàs és diferent segons si el seu començament coincideix o no amb el començament del compàs El primer temps, és a dir, l’únic el començament del qual se superposa amb el del compàs, és el temps mètricament més accentuat Per aquest motiu sol anomenar-se temps fort, temps greu, etc La resta, menys accentuats mètricament, solen rebre, en contraposició, el nom de temps febles, lleus, etc
compàs
Música
Unitat mètrica, relativament gran, que n’agrupa d’altres de nivell inferior denominades temps de compàs o simplement temps.
Normalment s’anomena compàs binari el que agrupa dos temps, ternari el que n’agrupa tres, i així sucessivament Igualment, segons el nombre de divisions de cadascun dels seus temps, es parla de compàs simple, si cada temps està dividit en dues unitats de nivell inferior, o de compàs compost, si està dividit en tres Des del segle XVI, els compassos es representen gràficament fent servir ratlles verticals sobre tot el pentagrama, anomenades barres de compàs barra
modes rítmics
Música
Sistema ritmicomètric propi de la música del segle XIII, molt especialment la de l’Escola de Notre-Dame, descrit per alguns teòrics de l’època, en especial per Joan de Garlàndia (De mensurabili musica, ~1250).
Modes rítmics © Fototecacat/ Jesús Alises Consta de sis modes, cadascun caracteritzat per un patró format per una combinació particular de valors breus i llargs, proporcionals entre ells, repetit un nombre determinat de vegades Tot i que en un primer moment no reberen cap nom concret, posteriorment alguns autors els donaren els noms dels peus mètrics de la poesia grega malgrat no derivar -almenys clarament- d’aquests Els valors bàsics del sistema són la longa recta i la brevis recta representats aquí amb les figures de la negra i la corxera, la proporció entre els quals és 21 una longa val el…
cromorn

Cromorn soprano alemany del 1960
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-fusta, de llengüeta doble amb càpsula d’aire, que consisteix en un tub estret i cilíndric, corbat en el seu extrem (en forma de J), amb vuit forats per als dits i d’altres de ressonància.
Els models grans posseeixen, a més, una o més claus protegides per una fontanella barrilet Fou molt emprat a l’Europa del Renaixement En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cilíndric La seva llengüeta no toca directament els llavis, sinó que està protegida per una càpsula amb una obertura per on bufar, de manera que vibra només sota el control de la pressió de l’aire Els sons produïts, sense la participació dels llavis, són uniformes pel que fa a volum i qualitat de so, sense possibilitats dinàmiques Els cromorns formen una família de sis membres,…
masculí/femení
Música
En música, termes usats -l’un en oposició amb l’altre- per a anomenar els tipus de final d’una unitat formal qualsevol (cadència1), en funció de la posició o importància mètrica de la darrera nota.
Així, es diu que un final és masculí o que una cadència és masculina quan la darrera nota ocupa una posició relativament important des del punt de vista mètric té accent mètric, està en temps fort o greu, a la caiguda d’un compàs, etc Contràriament, es diu que un final és femení quan la darrera nota ocupa una posició relativament poc important des d’aquest mateix punt de vista no té accent mètric, està en temps dèbil o lleu, etc