Resultats de la cerca

Originàriament i en l’accepció més general, ària era sinònim de melodia instrumental o vocal i designava petits fragments, fins i tot certes danses, d’essència generalment melòdica Al s XV, a Itàlia, expressava una manera particular de cant regional, per exemple “ària a la veneciana” Al s XVI, aer indicava la cançó musical adaptable a diverses estrofes de la mateixa composició poètica, o fins i tot de composició distinta, i es referia especialment a la part de la cantilena que s’elevà a la veu superior i es féu independent al s XVII Arie foren anomenats els primers fragments de Caccini Fou…

Tot i que pot ser independent, és més habitual trobar-la en el context d’una obra relativament extensa, com una òpera, un oratori o una cantata Durant els segles XVII, XVIII i XIX el terme també s’aplicà a la música instrumental En les suites instrumentals del Barroc tardà es referia a una peça d’aquestes mateixes característiques que oferia un contrast amb les restants, escrites en ritmes de dansa específics També designà una peça curta usada com a tema per a una sèrie de variacions Ària deriva del llatí aer , que significa ’aire o atmosfera’ L’ús d’aquesta paraula en sentit musical es…

La reexposició de la primera part s’indica en la partitura amb l’expressió da capo 'des del principi' És un tipus d’ària molt habitual a les òperes del segle XVIII -com per exemple la número 1 de l’acte segon de l' Olimpiade de GB Pergolesi- que també es troba en les cantates i passions de JS Bach Passió segons Sant Mateu , núm 6

Estil de cant a mig camí entre el recitatiu i l’ària Aquest terme s’usa, generalment en les òperes, oratoris i cantates, per a designar els fragments d’un recitatiu en què el compositor abandona l’estil declamat habitual per una expressió més lírica El terme aparegué a Itàlia durant la primera meitat del segle XVII Les expressions in aria , alla battuta , i el terme cavata s’usaren també en aquest sentit Händel va designar amb aquest nom algunes àries curtes Per extensió, es pot aplicar també a moviments instrumentals d’estil semblant

Per analogia s’aplicà també a les peces instrumentals de característiques semblants A França tingué significats diferents al principi del segle XVIII s’anomenà així l’ària virtuosística escrita segons el model italià A partir de la segona meitat del segle, en l' opéra comique fou sinònim de ’cançó'

Per a alguns autors italians del XIX, designà la primera de les àries que cantava un dels protagonistes d’una òpera Bellini, Donizetti, Verdi o bé una d’especialment virtuosística Rossini, Verdi A França i Alemanya, en canvi, continuà essent simplement una ària curta i senzilla, generalment de tempo moderat El terme cavatina s’usà també per a designar una peça instrumental amb una línia melòdica molt cantabile penúltim moviment del Quartet de corda , opus 130, de Beethoven

D’etimologia incerta, el mot s’utilitzà a partir del segle XVIII, tot i que fou moda en temps de G Rossini Per a aquest compositor, seguint l’antiga tradició de l' aria da capo , la primera exposició s’havia de cantar tal com estava escrita, però el cantant podia afegir ornamentacions a la repetició Durant el segle XIX el terme s’usà de forma habitual per a anomenar la brillant secció final d’una ària o d’un concertant vocal a les òperes italianes

Al segle XIV, el terme designà, en el madrigal o la caccia , els dos últims versos del poema Aquests rebien un tractament musical diferenciat de la resta i, consegüentment, assumien una funció de coda no de tornada Durant el segle XVII, s’anomenà ritornello la curta conclusió instrumental que podia aparèixer al final de cada estrofa o simplement com a conclusió final d’una ària o de formes vocals similars Tanmateix, aquesta secció instrumental podia repetir-se, assumint la funció de tornada C Monteverdi Orfeo , Pròleg de la Música o no repetir-se i, per tant, no tenir funció de tornada H…

Hom en troba exemples des de l’inici del s XVII en les primeres òperes venecianes, especialment en Monteverdi A la fi del s XVII i al començament del XVIII prengué una gran importància en certs tipus d’òpera o d’oratori, on precedeix i anuncia les principals àries Händel, Bach L' arioso tradicional tingué poc camp en l’evolució ulterior de l’art dramàtic i caigué en desús Tanmateix, l’esperit d’aquesta forma ha persistit en certes ocasions, i l’àmplia melodia wagneriana, sense una estructura definida, és més prop de l' arioso que no pas del recitatiu o de l’ària

Derivà probablement d’una dansa italiana anterior, els trets característics de la qual són pràcticament desconeguts, tot i que alguns teòrics del XVIII la consideraren una mena de giga lenta amb connotacions pastorals Presenta una fórmula rítmica característica, amb anacrusi i figura amb puntet ww Ww ww ww D’estil senzill, té frases d’un o dos compassos, amb melodies i harmonies clares Al segle XVI n’existia una forma vocal anomenada ciciliana que utilitzava una forma poètica particular, l' strambotto siciliano , que donà lloc a les anomenades arie siciliane Fou a partir del final del XVII…