Resultats de la cerca

Els arguments de l' opera seria solien ser de tema clàssic, històric o mitològic grecollatí, encara que adaptats a la mentalitat de l’època, sense gaires pretensions de fidelitat als models De vegades també es basaven en les històries cavalleresques de les croades, seguint La Jerusalem alliberada , de T Tasso, o altres autors semblants L’estructura de l' opera seria era molt senzilla després d’una obertura tripartida inicial, l’acció es desenvolupava mitjançant recitatius gairebé sempre secs només amb baix continu i àries que s’anaven repartint entre els personatges, donant preferència als…

Entre les formes afins hi ha la burletta i la farsa Generalment constava de dues o tres parts, cadascuna de les quals contenia una o dues àries -quasi sempre en forma da capo i separades per recitatius- i un duet final Aquestes parts eren recollides al final del llibret de l' opera seria que complementaven, sense constituir un espectacle per elles mateixes Fou una derivació de l' intermedio dels segles XVI i XVII, terme que es mantingué com a sinònim al llarg de la primera meitat del XVIII, i de les scene buffe del XVII, difoses sobretot a Nàpols, quan aquestes se separaren de l' opera seria…

També en aquesta època, el terme s’aplicava a l’òpera de caràcter còmic i durada breu que, a manera de divertiment, s’interpretava entre els actes d’una altra de més llarga i important o com a epíleg d’aquesta Al començament del segle XIX aquest terme designà una òpera igualment còmica i en un acte, però interpretada ja de manera completament autònoma

Al s XVIII adquirí importància amb La serva padrona de Pergolesi 1733, que hom considera l’origen de l’òpera bufa napolitana

Després d’haver estudiat a Nàpols debutà com a compositor d’òpera el 1784 amb L’avventura di Bertoldino Esdevingué ràpidament un dels més prestigiosos compositors del gènere buffo Per exemple, a l’òpera Le cantatrice villane 1798, l’humor té molt a veure amb el joc intelligent i els estils musicals del seu temps, parodiant no sols l' opera seria , sinó també el món de la pedagogia del cant Les seves gairebé vuitanta òperes inclouen també algunes opera seria , les quals, a diferència d’alguna de les còmiques especialment Le cantatrice villane , han quedat en l’oblit

En l’actualitat la seva correspondència seria una negra

Fragment de l’orquestració d’A Webern del Ricercare a sis de L’ofrena musical de JS Bach © Fototecacat/ Jesús Alises El terme fou establert per A Schönberg al seu Harmonielehre 1911 i se’n troben exemples a les seves Cinc peces per a Orquestra , opus 16, especialment a la tercera, titulada Farben ’Colors’, així com a les Cinc peces , opus 10, d’A Webern, i a la transcripció orquestral que aquest mateix autor feu del Ricercare a sis de L’ofrena musical de JS Bach Aquest recurs timbricocompositiu ben aviat situà el timbre al mateix nivell que altres paràmetres compositius que fins aleshores…

N’havien estat precedents F Provenzale i A Scarlatti, en escriure la primera veritable opera buffa Il trionfo dell’onore , 1718 El desenvolupament de l' opera seria al segle XVIII segregà les escenes còmiques de la resta de l’obra i les confinà als entreactes Amb el nom d' intermezzi , aquestes escenes es convertiren en una mena d’obra còmica curta -dins d’una de seriosa, més llarga- que a poc a poc s’interpretà independentment La més famosa fou La serva padrona 1733, de GB Pergolesi, situada originalment entre els actes de la seva opera seria Il prigionier superbo i representada com a peça…

Si la distància és d’un to, és una segona major si només és d’un semitò, és una segona menor si la distància és d’un to i un semitò, és una segona augmentada La segona disminuïda seria un enharmònic

En les arpes medievals i renaixentistes, aquest costat tenia una forma lleugerament corbada per aquesta raó potser seria més lògic dir-ne braç Al segle XVII, però, solia ser ja una peça recta i tornejada, que, en augmentar de gruix per a permetre el pas de les transmissions dels mecanismes cromàtics durant el segle XVIII, es convertí en un element semblant a una columna A l’extrem superior, anomenat cap o corona, solen tallar-s’hi elements decoratius