Resultats de la cerca

La primera escola de Fontainebleau és obra de GBRosso i de FPrimaticcio, dels seus seguidors Ndell’Abate, Pellegrini i Majorici i dels artistes francesos JGoujon, JCousin i ACaron L’estil d’aquesta escola de Fontainebleau és elegant, fred, de cànon allargat, continuador del manierisme italià, però amb influències flamenques i locals La segona escola de Fontainebleau, formada després del 1588, en el regnat d’Enric IV, manca d’una veritable personalitat i és la decadència de l’estil de la primera Els seus artistes principals són TDubreuil d’Anvers, JBunuel de Blois, ADubois d’Anvers i MFréminet…

Fou defensor d’una postura iconogràfica estricta, que acaba fent de l’obra d’art un document secundari i de la idea o el personatge sant que representa el veritable subjecte d’estudi Conreà especialment l’anàlisi del moment medieval, sobretot el gòtic Obres L’art religieux du XIIIe siècle en France 1899, L’art religieux de la fin du Moyen Âge en France 1908, L’art religieux au XIIe siècle en France 1923, Arts et artistes du Moyen Âge 1927, Notre-Dame de Chartres 1948 i La cathédrale d’Albi 1950 Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans 1928

Conservador en cap de les obres pictòriques al Musée du Louvre 1951, escriví, entre altres obres, Le Crépuscule des images 1946, Histoire de l’art 1953, Histoire de l’avant-garde en peinture 1969, Histoire de l’histoire de l’art 1987, Paradeisos ou l’art du jardin 1988 i un estudi sobre Géricault en quatre volums 1988-90

Conservador del Louvre 1938-40 i director 1940 i secretari general 1941-44 de belles arts a França, escriví Littérature et peinture en France du XVII e au XX e siècle 1963, Naissance, vie et mort des styles 1966 i L’artiste et son oeuvre 1972

Anà a estudiar filosofia a París on, atret pel surrealisme , es dedicà a la literatura El 1947 trencà amb el líder d'aquest moviment, André Breton , ruptura que es reflectí en els primers reculls de poemes, dels quals sobresurt  Du mouvement de l’immobilité de Douve 1950, en el qual intentà connectar l'univers oníric amb la realitat quotidiana Altres fites de la seva obra poètica, que comprèn una trentena de títols són Hier régnant désert 1958,  Pierre écrite 1959,  Rue Traversière 1977, Récits en rêve 1987, Une autre époque de l’écriture  1993, L’encore aveugle  1997, La pluie d…

Fill del pintor acadèmic André Devambez 1867-1944, estudià a les escoles franceses d’arqueologia d’Atenes i de Constantinoble Interessat per l’arqueologia grega, dirigí importants excavacions a Thassos Del 1937 al 1973 fou conservador de les antiguitats gregues i romanes del Musée du Louvre i, parallelament desenvolupà una prolífica tasca docent Dirigí un quant temps la publicació “Corpus vasorum antiquorum” Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans

Segons alguns estudiosos del tema, això no pressuposa que les peces exportades des de Mallorca fossin fabricades a l’illa Centres importants de producció de majòlica foren les ciutats de Faenza, Deruta, Urbino, Caffagiolo, Pesaro, Siena, etc Hom en conserva interessants peces al Musée du Louvre i al Musée des Thermes et de l’Hôtel de Cluny, a París, al Victoria and Albert Museum, a Londres, i a nombrosos museus de ciutats italianes

Colleccionista i historiador de l’art Viatjà per Europa i també pels Països Catalans i aplegà una important collecció d’obres d’art que llegà al Musée du Louvre Publicà Un printemps aux îles Baleares 1859, Histoire des faïences hispano-moresques à reflets métalliques 1861, L’Espagne 1874, illustrada per Gustave Doré, Fortuny, sa vie, son oeuvre, sa correspondance 1875, Les arts décoratifs de l’Espagne 1879, Les origines de la porcelaine en Europe 1883

Dirigí i animà la “Revue des Deux Mondes” 1893 Aplicà l’evolucionisme de les espècies a la història i a la literatura, i negà la generació espontània dels gèneres Refusà la separació de l’art i dels seus efectes morals i combaté l’art per l’art, el naturalisme, el subjectivisme i la ciència, que pretenia de substituir la fe Destaquen, d’entre les seves obres, Études critiques sur la littérature française 1880-1925, Le roman naturaliste 1883, L’évolution de la critique 1890, Les époques du Théâtre français 1892, L’évolution de la poésie lyrique 1894 i Honoré de Balzac 1906

Bé que hom en coneix exemples molt antics, com el pòrtic del temple-palau hitita de Tall Halaf ~segle XI aC, el seu ús fou més estès a partir dels grecs, als tresors de Delfos segle VI aC i a l’Erectèon d’Atenes segle V aC Perduraren en època romana i hellenística, i durant el Renaixement foren utilitzades de nou, bé que modificades lliurement cariàtides de Jean Goujon, al Musée du Louvre, París, ~1550, així com en arquitectura barroca i neoclàssica Entre els exemples modernistes hi ha la cariàtide del parc Güell, de Gaudí Foren també anomenades canèfores o kórai