Resultats de la cerca

Es formà amb Fiorenzo di Lorenzo en l’ambient de l’escola úmbria i collaborà amb Il Perugino en les taules de la Vida de Sant Bernadí 1473, Galleria Nazionale dell’Umbria, Perusa i en els frescs de la Capella Sixtina 1481-83, Vaticà la influència d’aquest darrer conduí el seu estil vers una execució més subtil del paisatge 1492-94, frescs de les Sales Borja, Vaticà, i de la capella Bufalini, Santa Maria d’Aracoeli, Roma Fou a Siena on desenvolupà el seu art preciosista i decoratiu, de vius colors i de to fastuós, palès en les Escenes de la vida de Pius II 1502-07, a la Biblioteca Piccolomini…

Format a Vílnius, començà com a escultor S'establí a París el 1912, on rebé influències del fauvisme, i passà després a un expressionisme personal de colors forts, inserit en el figurativisme de l’École de París Des del 1918 formà part —amb el seu gran amic Soutine— de l’anomenada segona escola de Ceret, vila on retornà el 1930 i el 1946 És representat a museus de Moscou, Grenoble, Tel Aviv, Melbourne, Ginebra, Ceret, etc

Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló Paisatgista suau, delicat i amable, inserit dins les visions equilibrades del Noucentisme Pintà sovint els paisatges de Valldemossa i Galilea En una sèrie d’aquarelles reconstruí les muralles de Palma Hi exposà, i també a Barcelona, Girona, París i Maó Publicà crítiques d’art a “Correo de Mallorca”, “El Día”, “La Nostra Terra”, etc, signades sovint Aidon Identificat amb el Noucentisme, intentà de definir una estètica equidistant de l’academicisme i l’avantguardisme Publicà Guía de Mallorca 1929, Chopin i George Sand a la cartoixa de Valldemossa…

Amb el suport teòric del crític Diego Martelli, l’integraven Telemaco Signorini —considerat el cervell del grup—, Giovanni Fattori, Silvestro Lega, Adriano Cecioni —pintor i teòric—, Giuseppe Abbati, Cristiano Banti, Serafino De Tivoli, Vincenzo Cabianca, Raffaello Sernesi, Odoardo Borrani i altres Fou aglutinat a les tertúlies del cafè Michelangelo Inserit en el corrent realista, el seu art es basa en la taca macchia de color —són característics els olis amb àmplies extensions de colors gairebé plans i vius—, en la quotidianitat de la temàtica, en la inserció de la figura al paisatge real…