Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
fustet
Botànica
Química
Arbust o petit arbre de l’Europa submediterrània amb fulles alternes, enteres i ovals, amb flors petites, verdoses o groguenques, agrupades en panícules terminals, i amb fruits drupacis.
Les estelles, anomenades fustets , són emprades en tintoreria
roja
Botànica
Farmàcia
Química
Planta herbàcia vivaç, d’arrel gruixuda, de tiges arrapadisses de fins a 1 m, de fulles lanceolades i verticil·lades, de flors d’un groc verdós, agrupades en inflorescències cimoses, i de fruits en baia negra.
Oriünda de l’Àsia occidental, és naturalitzada a la regió mediterrània, on era molt conreada com a planta tintòria L’arrel, anomenada alitzari, forneix un tint de color vermell o carmesí, que també és oficinal, amb virtuts diürètiques i anticatarrals Al s XVIII, Joan Pau Canals i Martí n'estengué i millorà el conreu i el divulgà en publicacions en català i castellà, puix que era una substància vital per a la fabricació d’indianes —ell n'era un dels principals fabricants— Carles III li ho recompensà amb el títol de baró de la Vall-roja
síntesi orgànica
Química
Part de la química orgànica que tracta de la preparació de molècules complexes a partir de substrats més simples.
Quant a la natura dels substrats, anomenats també productes de partida , si, essent simples o complexos, poden ésser obtinguts en darrer terme a partir dels elements químics constituents, hom parla de síntesi total , mentre que si és emprada com un producte de partida una molècula d’origen natural, no sintetitzada prèviament, hom parla de síntesi parcial Històricament, i des d’un punt de vista formal, hom pot considerar que la síntesi orgànica arrenca de la preparació de la urea FWöhler, 1828, i deu el seu posterior desenvolupament a la necessitat de trobar fonts alternatives de productes…
els Pirineus
El pic d’Aneto, al massís de la Maladeta, a la zona axial dels Pirineus
Santi Garcia (CC BY 2.0)
Serralada
Sistema orogràfic de la península Ibèrica que, estès des de la costa cantàbrica a la mediterrània, la solda amb el continent europeu.
Aquesta serralada resta enquadrada per dues àrees deprimides la depressió de l’Ebre al Sud i la d’Aquitània al Nord la seva llargada és d’uns 425 km i la seva amplada arriba als 150 km al N de Lleida, encara que en general no passa dels 100 km Des del punt de vista geològic, la serralada pirinenca continua cap a la part meridional del Llenguadoc i la baixa Provença, a l’E, on hom observa una interferència dels plecs pirinencs i els de les parts externes dels Alps, i cap al País Basc i àrees de Cantàbria i N de Castella, a l’W En direcció W-NW ocupa la plataforma…