Resultats de la cerca

Advocat, entrà a la Companyia de Jesús a Andorra el 1873 Nomenat director de la congregació mariana de Barcelona, la dirigí fins a la mort i en fou considerat el restaurador i l’impulsor És autor d’algunes obres històriques, en especial una història del santuari de Meritxell d’Andorra 1874

Sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera Horta i a València, on ensenyà humanitats i metafísica Fou nomenat vicari general de Segòvia el 1900,i bisbe titular d’Hermàpolis i administrador apostòlic de Solsona el 1901 Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre també fundà l’Institut Obrer Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest 1899, en el Seminario de San Francisco Javier para…

Ordenat de sacerdot el 1974, es llicencià en teologia 1976 i en filosofia 1982 a Barcelona El 1993 fou escollit bisbe auxiliar de Barcelona, i des del 1997 és bisbe secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense Nomenat el 2001 bisbe coadjutor de la diòcesi d’Urgell, al maig del 2003 fou investit bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, en substitució, per jubilació, de l’arquebisbe Joan Martí i Alanis El 2010, atenent a les especials circumstàncies com a copríncep d’Andorra, el Papa Benet XVI li atorgà el títol d’arquebisbe ad personam , que l’equiparava als arquebisbes de l’…

Fill probable de Galceran d’Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana Era canonge de la Seu d’Urgell i ardiaca de Prats quan fou elegit bisbe d’Urgell Celebrà dos importants sínodes a la Seu d’Urgell, el 1276 i el 1286 Tingué fortes lluites amb el comte Roger Bernat III de Foix, hereu del vescomtat de Castellbò, pel domini de les valls d’Andorra, que posà fi al pariatge del 1278, patrocinat per Pere II de Catalunya-Aragó i completat per una altra sentència arbitral del 1288, que són el punt d’arrencada de l’actual règim polític d’Andorra Assistí a diversos concilis de Tarragona, i fou…

Estudià a Tarragona i Salamanca, on es llicencià en llengües clàssiques i fou ordenat de sacerdot el 1951 El 1957 fou nomenat director del Collegi de la Mare de Déu de la Mercè de Montblanc, i el 1966 fundà el Collegi Menor Sant Pau Apòstol de Tarragona, del qual fou també director i vicari episcopal de doctrina de la fe i ensenyament 1969-71 Nomenat bisbe de la Seu d’Urgell, fou consagrat bisbe al gener del 1971 La seva activitat pastoral es caracteritzà per la capacitat d’organització i per l’impuls donat a la corresponsabilitat eclesial Introduí l’ús del català als escrits administratius i…

Germà d’Ernest Es llicencià en dret i des del 1902 fou professor del seminari de Barcelona i vicari general de la diòcesi 1915 Bisbe d’Urgell 1915-40, residí el 1936 a Andorra i més tard a Itàlia i Saragossa 1938-39 És autor de l’obra De placito regio 1903

Fou professor del seminari de Tarragona i des del 1815 rector del collegi del seu orde a Tortosa Acusat d’absolutista el 1821, fugí a Andorra Acabat el Trienni Liberal publicà les Cartas de un liberal arrepentido , on acusa els liberals, sense excepció, de tota classe de crims Afiliat al carlisme, consta que fou director del Boletín del Ejército Real de Aragón, Valencia y Murcia

Havia estat mestre en teologia i ardiaca de Salamanca Intentà de bandejar les doctrines albigeses infiltrades al bisbat És conegut, sobretot, per haver condemnat, junt amb l’inquisidor Pere de Cadireta, la memòria d’Arnau, darrer vescomte català de Castellbò, mort el 1226 La condemna fou feta, malgrat que Arnau s’havia reconciliat amb l’Església, possiblement a conseqüència de la insubordinació dels comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, feudataris, per Andorra, de la mitra d’Urgell

Jesuïta, fou professor de ciències naturals a Barcelona i a Oriola, i membre 1904 de la Institució Catalana d’Història Natural, de la qual fou dues vegades president 1913-16 i 1918-21 Publicà Contribució a l’estudi de les falgueres de Catalunya 1915, Resum de Botànica 1918 i Flora vascular del Principado de Andorra 1919, i traduí al castellà la quinzena edició del Lehrbuch der Botanik für Hochschulen , d’Eduard Strasburger 1923, de qui havia estat deixeble a Bonn

L’origen del poder temporal dels papes, derivat tradicionalment de la llegendària Donació de Constantí, prové realment de les donacions dels reis carolingis al s VIII, que, amb el temps, constituïren els Estats Pontificis La seva desaparició s XIX donà naixença a l’estat del Vaticà, on el papa exerceix el poder polític A l’edat mitjana proliferaren abats i bisbes amb domini senyorial sobre diversos territoris d’Europa abacomte, príncep bisbe, bisbe elector, etc Excepcionalment manté un poder d’aquesta mena el bisbe de la Seu d’Urgell, copríncep d’Andorra