Resultats de la cerca

Havia estat mestre en teologia i ardiaca de Salamanca Intentà de bandejar les doctrines albigeses infiltrades al bisbat És conegut, sobretot, per haver condemnat, junt amb l’inquisidor Pere de Cadireta, la memòria d’Arnau, darrer vescomte català de Castellbò, mort el 1226 La condemna fou feta, malgrat que Arnau s’havia reconciliat amb l’Església, possiblement a conseqüència de la insubordinació dels comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, feudataris, per Andorra, de la mitra d’Urgell

Era fill natural de Lluís Oliver i de Boteller, vescomte de Castellbò Rebé Felip II a Poblet 1585, i anà dues vegades a la cort per resoldre problemes constitucionals plantejats per la generalitat 1588, 1596 Poblet i la generalitat li deuen la construcció de part de llurs edificis

Detingut el 1244, després de la rendició de Montsegur, en els interrogatoris a què el sotmeté l’inquisidor català Ferrer, acabà traint nombrosos adeptes del catarisme a Occitània i per tot el Principat Entre d’altres, les seves declaracions serviren per a incriminar Arnau de Castellbò i Ramon de Josa

Possiblement fill del vescomte Pere III de Vilamur Des dels volts del 1170 era prelat de Santa Maria de Ribera, abat canonical de Sant Miquel d’Urgell 1194-95 i canonge sagristà d’Urgell 1196-99 Fou elegit bisbe el 1199 Sabé detenir, amb les armes i tot, les pretensions del vescomte de Castellbò i deixà fama de bon administrador i defensor de l’Església Féu canonge el seu nebot Ponç de Vilamur essent encara un infant

Fill probable de Galceran d’Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana Era canonge de la Seu d’Urgell i ardiaca de Prats quan fou elegit bisbe d’Urgell Celebrà dos importants sínodes a la Seu d’Urgell, el 1276 i el 1286 Tingué fortes lluites amb el comte Roger Bernat III de Foix, hereu del vescomtat de Castellbò, pel domini de les valls d’Andorra, que posà fi al pariatge del 1278, patrocinat per Pere II de Catalunya-Aragó i completat per una altra sentència arbitral del 1288, que són el punt d’arrencada de l’actual règim polític d’Andorra Assistí a diversos concilis de Tarragona…

Era fill dels senyors de Preixens Noguera i germà de Bertran, senyor del dit lloc Essent canonge ardiaca d’Urgell fou elegit bisbe El 1174 assistí al casament d’Alfons I el Cast a Saragossa, i el 1177, a instàncies del rei, traslladà la parroquialitat d’Ix a la nova vila de Puigcerdà Fou marmessor i home de confiança del comte Ermengol VII d’Urgell i del seu fill Ermengol VIII, amb el qual lluità contra el vescomte Arnau I de Castellbò 1190 per a defensar els drets de la seva església Assistí al concili III del Laterà 1179 i el 1187 promulgà, amb Ermengol VIII, una pau i treva…

El 1250 el capítol provincial de Toledo el designà, juntament amb altres set religiosos, per a anar a estudiar l’àrab al convent de Tunis Per iniciativa de Ramon de Penyafort tornà a Catalunya, on 1257 fou constituït inquisidor general combaté activament l’heretgia i la usura intervingué especialment 1258 en la condemnació del cavaller càtar Ramon de Jossa el 1262 exterminà un extens focus de càtars a Siurana i a Prades actuà decisivament en la condemnació d’Arnau i Ermessenda de Castellbò, fet que influí en el futur polític d’Andorra El 1273 fundà el convent dominicà de la Seu d’Urgell, del…

Biografia Començà el noviciat a l’Escola Pia d’Oliana el primer de juliol de 1703 i professà a l’orde el 2 juliol de 1704 Estudià a la Universitat d’Osca i fou ordenat de sacerdot el 21 de setembre de 1709 a Barcelona En esclatar la guerra de Successió els escolapis sards marxaren a la seva terra i a Catalunya només quedà un reduït grup de catalans amb algun aragonès que assumiren la continuïtat de l’Escola Pia El pare Miquel fou un dels religiosos fonamentals d’aleshores esdevingué rector de Castellbò 1711-12 i de Moià 1712-24, mentre ensenyava filosofia, teologia, llatí o retòrica als seus…

Foren constituïts en congregació per Pau V el 1617 i en orde religiós per Gregori XV el 1621, que aprovà les constitucions el 1622 d’acord amb el règim propi dels clergues regulars Els escolapis es difongueren molt aviat pels estats italians i per Bohèmia Per desavinences internes Innocenci X els suprimí com a orde el 1646, però no abandonaren les escoles, i el 1656 i el 1669 foren novament elevats a congregació i a orde Continuà l’expansió per tota l’Europa central Polònia, Hongria, Eslovàquia, Àustria, Romania, Lituània i Alemanya, i també Iugoslàvia, Rússia i Suïssa Al segle XVIII…