Resultats de la cerca

Continuador de La Gaceta de Mallorca , assolí, sota la direcció de Joan Ramis d’Ayreflor i, més tard, de Rafael Caldenteny, d’ésser el portaveu del catolicisme mallorquí

Periodista ocasional, assolí una certa fama com a llibretista de moltes òperes de Verdi Ernani 1844, Macbeth 1851, La traviata 1853, La forza del destino 1863, etc, i d’algunes de Mercadante, els Ricci, etc Morí en la misèria

Es dedicà primerament al teatre, però passà aviat a la narració, en la qual assolí gran popularitat amb obres com Joventut perpètua 1975, Llum i foscor 1976, A l’edat mitjana 1977, Primavera eterna i Neu blanca Ha treballat també per a la ràdio

Fundada pel crític Vicent Aguilera i Cerni, en la seva redacció figuraven Giulio Carlo Argan, Jean Cassou, Alexandre Cirici, Ángel Crespo, Romualdo Brughetti, Joan Josep Estellés, Tomàs Llorens, Bruno Zevi, Werner Haftmann i altres especialistes Assolí un gran prestigi i influí notablement en la introducció de nous corrents estètics i crítics Publicà números extraordinaris sobre el País Valencià i sobre el Principat, entre altres

Publicà la seva primera novella el 1949, encara que no assolí la popularitat fins a Cards of Identity 1955 de la qual feu una versió teatral, on amb una gran ironia exposà la problemàtica de l’home actual per trobar la seva identitat Una altra peça dramàtica, August for the People 1961, és una paròdia del poder de la premsa Publicà també assaigs teatrals

S'allistà en l’exèrcit anglès 1785-91 Exercí el periodisme polític als EUA 1794-1800 defensant els federalistes i atacant la Revolució Francesa Tornat a Anglaterra, fundà 1802 el setmanari Weekly Political Register , conservador i antijacobí, que assolí un tiratge de 60 000 exemplars 1816 Més tard, però, defensà les reivindicacions obreres i camperoles i hagué d’exiliar-se als EUA 1817-19 Propugnador de la reforma parlamentària del 1832, fou elegit diputat dels comuns

Treballà a La Vanguardia 1952 i fou professor a l’Escola de Periodisme de Barcelona Director de Radio Nacional a Barcelona 1958-59 Fou el primer director de l’emissora de televisió de Barcelona i assolí la installació dels estudis a Miramar 1959 Establert a Madrid 1964, formà part de la direcció de Televisión Española i fou vicepresident de la Unió Europea de Radiodifusió i de l’Organización de Televisión Ibero-americana Posteriorment, passà a la direcció d’Antena 3

A la redacció figuraven Cristòfor Pascual i Genís, Pere Yago, Fèlix Pizcueta i Jaume Peiró i Dauder Propugnava la unió ibèrica i el progressisme liberal Assolí una gran popularitat pel to avançat de les seves campanyes, que li valgueren multes i suspensions de l’autoritat Josep M Bonilla hi féu aparèixer la cinquena època d’"El Mole” 29 números com a suplement 1864-65 Suspès el periòdic pel juny del 1866 per disposició governativa, quan tornà a sortir 1868-70 havia perdut influència en el públic a causa de la nova situació política

Collaboradora del diari La Nación , assolí prestigi pel seu estil amè i satíric amb què feia la crònica del quotidià de la vida ciutadana Començà per la novella Hay que sonreir 1966, sobre els baixos fons portenys, de clima realista i sòrdid però amb molta tendresa Seguiren Los heréticos 1967, volum de contes, El gato eficaz 1972, novella fonamentada bàsicament en el llenguatge i en la utilització de l’inconscient Aquí pasan cosas raras 1976, relats, i Como en la guerra 1977, novella on intenta aprofundir en el protagonista, tant en les seves fantasies inconscients com en les seves grans…

Competí amb el FC Barcelona, i disputà el Campionat d’Europa júnior 1989 amb la selecció espanyola En categoria absoluta, i a les ordres de Vicente Egido, assolí els títols catalans de 800 m a l’aire lliure 1989 i en pista coberta 1992, 1994 Redactor de La Vanguardia des del 1996 ha cobert alguns dels principals esdeveniments esportius com els Jocs Olímpics, tant d’hivern Torí 2006 com d’estiu Pequín 2008, Mundials d’atletisme, els tornejos de tennis de Wimbledon i Roland Garros, i el Tour de França Publicà Soñé que estaba vivo 2010