Resultats de la cerca
Es mostren 2566 resultats
pellofa
Numismàtica i sigil·lografia
Moneda local del final del segle XV, per autorització reial i amb intenció de suplir la manca de numerari menut, i amb una circulació molt limitada al municipi emissor i la seva contrada.
Per la seva fabricació, molt similar a la de la pellofa eclesiàstica i de la qual és difícil a vegades de distingir, era coneguda amb el mateix nom i també amb el de senyal , per tal com duien freqüentment l’escut o senyal del lloc d’emissió La seva elaboració, tan simple, en facilitava la falsificació, fet que a la llarga determinà que aquestes monedes locals acabessin desapareixent
pellofa
Pellofa de llautó de Vic del segle XVIII
Museu Frederic Marès
Numismàtica i sigil·lografia
Als Països Catalans, plom o peça de metall que servia en les catedrals per a pagar els canonges les hores de cor.
Eren generalment de llautó i menys sovint de llauna, marcades d’una sola cara, per la primor del metall, amb lletres o símbols d’identificació i marques de valor en sous i diners El seu ús, conegut almenys des del s XV, es generalitzà en alguns moments com a moneda local a conseqüència de la manca de diners i malles de les encunyacions oficials a Vic el 1470 i poc després a Manresa a Perpinyà al començament del s XVII A Mallorca són generalment de plom i tenen anvers i revers, fabricades amb motlles i metall fos
victoriat
Numismàtica i sigil·lografia
Moneda romana d’argent que hom començà a encunyar vers el 228 aC i que era destinada, bàsicament, al comerç exterior.
Pesava 3/4 de denari i era equiparat a la dracma d’Illíria Vers el 104 aC fou encunyat amb un valor equivalent a mig denari
talla
Numismàtica i sigil·lografia
Economia
Nombre de monedes a fer amb un pes determinat de metall.
Pel que fa a la moneda catalana, en un primer període, aquesta unitat ponderal fou la lliura i, a partir del sXII, el marc En els documents monetaris, hom parla de la talla per definir el pes de les monedes i la llei i la talla en defineixen el valor intrínsec
taitxí
Gent practicant taitxí
© Lluís Prats
Altres esports de combat
Série d’exercicis dinàmics i terapèutics, derivats directament del txikung, i basats en la boxa xinesa.
Aquest es desenvolupà a partir de formes antigues d’exercicis de taoin i de txikung, combinades amb tècniques de circulació del qi, de respiració i d’elements marcials El seu origen és divers segons les fonts Alguns ho relacionen amb un ermità, anomenat Chang Sang Feng segle XIV, qui sembla va tenir un somni en el qual una deessa taoista li ensenyà els moviments del taitxí, encara que una altra versió diu que els va extreure de la lluita entre una serp i una grua Altres, en una versió més versemblant, afirmen que el taitxí aparegué fa uns tres-cents anys, a finals de la dinastia Ming i a…
taijutsu
Altres esports de combat
Art marcial clàssica japonesa en què els oponents es baten sense armes.
tonfa
Altres esports de combat
Arma originària d’Okinawa consistent en un bastó d’una llargada lleugerament superior a l’avantbraç, amb un mànec perpendicular situat a tres quartes parts de la longitud total del bastó, que s’utilitza en determinades arts marcials.
En alguns països s’utilitza com a arma policial És una denominació provinent del japonès
shurikenjutsu
Altres esports de combat
Tècnica pròpia de determinades arts marcials d’origen japonès consistent en el llançament de shurikens
.
Denominació procedent del japonès
shuriken
Altres esports de combat
Arma llancívola d’origen japonès petita i afilada, que s’utilitza en determinades arts marcials.
Hi ha dos tipus principals de shurikens els bo-shurikens i l' estrella ninja o hira-shurikens Els shurikens s’utilitzen en el shurikenjutsu És una denominació procedent del japonès
nunchaku
Altres esports de combat
Arma originària d’Okinawa formada per dos bastons d’aproximadament 30 cm units per un extrem mitjançant un tros curt de corda, de corretja o de cadena, que s’utilitza en determinades arts marcials.
Denominació procedent del japonès