Resultats de la cerca

El 1950 fou elegida miss Suècia, i poc després competí pel títol de miss Univers que no guanyà Passà a Hollywood, on no aconseguí destacar El 1960 esdevingué una icona del cinema per la seva actuació en una seqüència de La dolce vita 1960, de Federico Fellini , en què personificava, en una escena amb Marcello Mastroianni,  una diva nòrdica exuberant i desinhibida Posteriorment residí a Itàlia, i fins el 2002 actuà en una vintena de pellícules de ressò discret

S'inicià el 1946 amb La maison sous la mer de Henri Calef destacà a Les amants de Vérone de J Prevert i A Cayatte 1948 Altres films són Montparnasse 19 1957 de Jacques Becker, La dolce vita i 8 1 / 2 de Fellini 1959 i 1962, Lola de Jacques Demy 1960, Un homme et une femme 1966 de C Lelouch, Un soir, un train 1968 de A Delvaux i La tragedia di un uomo ridicolo 1981 de B Bertolucci

Debutà el 1949 i en pocs anys esdevingué un dels actors europeus més populars Actor flexible, representà encertadament personatges de diversos tipus en films dirigits per Antonioni, Visconti, Fellini, De Sica, etc El seu repertori és molt extens I soliti ignoti, La dolce vita 1960, La notte 1961, Divorzio all’italiana 1962, Otto e mezzo 1962, Casanova 70 1965, premi al Festival de Sant Sebastià, Lo straniero 1967, Dramma della gelosia 1970, premi al Festival de Canes, Roma 1973, La grande bouffe 1973, Ciao maschio 1977, Una giornata particolare 1977, La città delle donne 1979, La…

Estudià dret, però abandonà l’exerci de la professió per a dedicar-se al teatre i a escriure guions Debutà en el teatre amb La pulce d’oro 1935 Obres destacades posteriors són Lo stilita 1937, I padri etruschi 1941, Lotta con l’angelo 1942 i Gorgonio ovvero il Tirso 1952 Començà en el cinema collaborant en films de R Rossellini, M Soldati , A Lattuada i altres directors El 1947 conegué Federico Fellini , amb el qual collaborà estretament en alguns dels films de més projecció Luci del varietà , 1950 I vitelloni , 1953 La strada , 1954 Il bidone , 1955 Le notti di Cabiria , 1957, premi Sant…

Començà la carrera cinematogràfica el 1940, com a guionista Collaborà amb Rossellini a Roma, città aperta 1945 i Paisà 1946 El 1950 dirigí, amb Lattuada, Luci del varietà A partir d’aquell moment emprengué el camí artístic que l’ha convertit en un dels més personals, més contradictoris, més exuberants i més sincers realitzadors europeus, de primer dins els límits neorealistes Lo sceicco bianco, 1952 I vitelloni, 1953, premi del Festival de Venècia Un'agenzia matrimoniale, 1953, episodi d' Amore in città i més tard dins els límits propis Amb La strada 1954 se separà del neorealisme i inicià…

Fill d’un militar veterà de la Segona Guerra Mundial, l’any 1974 es graduà en història a la Universitat de Gorkij Durant els sis anys d’estudiant s’inicià en televisió com a ajudant de producció d’una emissora local, i realitzà alguns telefilms i programes televisius L’any 1975 ingressà a l’escola de cinematografia VGIK de Moscou, d’on fou expulsat perquè les autoritats acadèmiques consideraren antisoviètiques i formalistes les seves produccions d’estudiant Tanmateix, pogué graduar-se com a extern l’any 1979 i, al mateix temps, conegué Andrej Tarkovskij , pel qual fou influït i l’encoratjà a…

Vida Filla del director i teòric cinematogràfic Aldo Vergano, estudià art dramàtic al Centre Experimental de Cinematografia de Roma amb Alessandro Fersen, quan el productor Franco Cristaldi la descobrí i la feu debutar a I dolce enganni 1960, Alberto Lattuada També interpretà, entre d’altres, Crònica familiar Cronaca familiare , 1962, Valerio Zurlini al costat de Marcello Mastroianni, fins que el 1963, amb motiu del rodatge a Espanya de Mathias Sandorf Georges Lampin, conegué l’arquitecte i cineasta Ricard Bofill i s’hi casà Participà en pràcticament tots els films de l’Escola…

Cinema nord-americà Premis cinematogràfics 2013 El cinema sempre ha estat un bon termòmetre per a analitzar l’estat d’ànim de la societat i la política nord-americanes En aquest sentit va ser significatiu que l’edició del 2013 de la cerimònia dels Oscar enfrontés dues pellícules inspirades en la política exterior dels Estats Units a l’Orient Mitjà I no va ser menys significatiu que l’Acadèmia preferís guardonar una visió més heroica, positiva i patriòtica – Argo , de Ben Affleck, inspirada en el rescat dels ostatges nord-americans a l’Iran el 1980– que una de més fosca, desencisada i…