Resultats de la cerca

És dins l’escola realista de postguerra que donà les seves obres més reeixides Une si jolie petite plage 1949, un film “negre”, i Les orgueilleux 1953

Collaborà amb LBuñuel durant el període republicà 1931-39 i esdevingué el cineasta oficial del règim en la postguerra civil, amb films com Raza 1941, El escándalo 1943 i Los ojos dejan huellas 1952 A partir dels anys seixanta, decaigué amb comèdies irrellevants

Integrat en la generació de la postguerra, dirigí els films Sorok pervyj ‘El quaranta-un’, 1957, Balada o soldate ‘La balada del soldat’, 1959, Cistoye nebo ‘Cel net’, 1961 i Zili byli ctarik co ctarukhoj ‘Hi havia un vell i una vella’, 1964

Inicià la seva obra abans del cinema sonor amb La hermana San Sulpicio 1927, interpretat per l’actriu Imperio Argentina, amb qui després es casà, i realitzà el millor film espanyol d’aquest període La aldea maldita 1929 Posteriorment treballà a l’estranger i decaigué en la postguerra amb films patriòtics i folklòrics

Començà a treballar de molt jove en la indústria cinematogràfica Després de ser mobilitzat durant la Segona Guerra Mundial, recomençà amb Carlo Ponti , amb el qual produí alguns dels més destacats films de la postguerra, entre els quals La Strada 1954, de Federico Fellini , guardonada l’any 1957 amb l’Oscar a la millor pellícula estrangera Produí, també, aquests anys, Riso amaro 1949, de Giuseppe De Santis, amb la protagonista del qual, Silvana Mangano , es casaria el mateix any, Ulisse 1954, de Mario Camerini, i War and Peace 1956, de King Vidor El 1964 creà els seus propis…

Fou el cineasta més important de la Itàlia feixista Amb Quattro passi fra le nuvole 1942, que alguns consideren precedent del neorealisme, inicià la sèrie costumista que, amb inflexions poètiques o satíriques, desenvolupà en la seva filmografia de postguerra En són films remarcables Vecchia Guardia 1935, La Corona di ferro 1941 i Io, io e gli altri 1964

El seu nom autèntic era Margarita Carmen Cansino Adquirí popularitat amb la seva creació en Gilda 1946 i esdevingué el sex-symbol femení de postguerra Amb The Lady from Shanghai 1948, del seu segon marit, Orson Welles, s’inicià la seva decadència Actuà també en els films Affair in Trinidad 1952, Salomé 1953, Separate Tables 1958, etc

Fou una de les vamps més populars del cinema de la postguerra Participà en The Killers 1946, Pandora and the Flying Dutchman 1952, The Snows of Kilimanjaro 1952 , Mogambo 1953, The barefoot contessa 1954, 55 Days at Peking 1962, Night of the Iguana 1964 premi d’interpretació al festival de Sant Sebastià, Mayerling 1967, Earthquake 1974, The Bluebird 1975 i The Cassandra Crossing 1977

Procedent de l’amateurisme Actiu entre el 1945 i el 1957, abandonà després les seves activitats fílmiques Feu comèdies, com Un ladrón de guante blanco 1945, Ha entrado un ladrón 1948, cintes d’acció policíaques, com Los agentes del quinto grupo 1954 i Atacando el peligro 1957, i, sobretot, adaptacions literàries, com Don Juan de Serrallonga 1947 —un dels primers intents a la postguerra de mitificació popular d’un tema històric català— i La niña de Luzmela 1949 Treballador conscienciós, no trobà, però, un estil propi

L’elegància de les seves realitzacions i un humanisme típicament burgès, dels quals la formació teatral i el decorativisme foren els principals instruments, el converteixen en el millor exemple del cinema britànic en la cruïlla entre el victorianisme i les generacions de postguerra El seu primer film, Shooting Stars 1927, anà seguit dels èxits A Cottage at Dartmoor 1929, Tell England 1930 i Pigmalion 1938 Durant la guerra contribuí a l’esforç patriòtic del seu poble, i el 1945 donà la seva millor obra, The Way to the Stars