Resultats de la cerca

Precursor del Romanticisme, s’oposà a l’Aufklärung, i féu del sentiment i de la inspiració els principals informadors de l’especulació És autor de Tagebuch eines Christen ‘Diari d’un cristià’, 1758, Sokratische Denkwürdigkeiten ‘Records socràtics’, 1759, Kreuzzüge eines Philologen ‘Croades d’un filòleg’, 1762 i de l’obra pòstuma, contra Kant, Metakritik über den Purismus der reinen Vernunft ‘Metacrítica sobre el purisme de la raó pura’, 1800

S'oposa a necessari Aquesta contraposició dóna lloc a una de les proves tradicionals de l’existència de Déu, ja formulada per Tomàs d’Aquino les criatures éssers contingents necessiten d’un ésser necessari Déu Leibniz en féu una transposició del terreny ontològic al lògic, distingit entre veritats de fet contingents i veritats de raó necessàries En la lògica contemporània hom fa distinció, en el mateix sentit, entre proposicions sintètiques i analítiques

Estudià a París i fou molt influït per Albert Magne i els neoplatònics S'interessà per una gran varietat de temes, especialment per l’òptica En el pla filosòfic, s’oposà a la distinció tomista entre essència i existència i desenvolupà un pensament que incidia en les dificultats del pas de la creació divina a la independència de l’intellecte Entre les seves obres cal esmentar De cognitione entium separatorum i De intellectu et intelligibili

Kant oposà la metodologia al conjunt de la lògica en dividir, d’una banda, l’estètica i la lògica transcendentals, les quals tenen per objecte analitzar el valor dels materials amb els quals hom coneix per tal de determinar els usos que li són propis i els que no, i de l’altra, la metodologia transcendental, que té per objecte escollir, entre els diversos usos que en poden ésser fets, aquell que satisfaci millor les necessitats intellectuals

Ingressà a la marina i lluità a Gibraltrar 1782 Carles IV li encomanà la recopilació de notícies i documents de la marina per al museu marítim de Cadis El 1792 ingressà a la Real Academia de la Lengua, i poc després, a la de Bellas Artes de San Fernando El 1800 fou membre de l’Academia de la Historia, que presidí el 1824 Lluità contra els francesos 1793-95 i s’oposà a Josep Bonaparte Publicà una Colección de documentos inéditos

Membre de la Comuna, se n'allunyà després i acabà entre els moderats i reialistes Professor a la Sorbona 1811-14, fou restaurador de la filosofia espiritualista després de la caiguda del règim napoleònic Formulador del doctrinarisme, s’oposà a la ideologia de la Illustració —sobretot del sensualisme de Condillac— i elaborà un sistema eclèctic amb elements de l’espiritualisme francès clàssic i de l’escola escocesa del sentit comú A Catalunya influí sobre RMartí i d’Eixalà i XLlorens i Barba

Canonitzada per Plotí i el neoplatonisme, la doctrina de l’emanació s’oposa a la de la creació, en el sentit que l’acte d’emanar pressuposa una realitat a partir de la qual és causat el nou ésser En la mesura que no comporta una radical separació entre el diví i l’emanat, l’emanació té una mútua afinitat amb el panteisme, i hom pot dir que, com a sistema, tendeix a suprimir en el real la historicitat i la llibertat pròpiament dites

Influït per Jakob Böhme i per l’idealisme romàntic, desenvolupà una metafísica de tendència mística i espiritualista que s’oposa a tota autonomia de l’home, especialment en el sentit de l’autonomia moral kantiana, i afirma el caràcter de l’home com el d’un ésser fonamentalment dependent i participant de la voluntat divina La mateixa tendència es revela en els seus escrits sobre la filosofia del dret i de l’estat Les seves obres principals són Über religiöse Philosophie 1827, Vorlesungen über spekulative Dogmatik 1828-38, Vorlesungen über Sozietätsphilosophie 1832

Sacerdot 1823, s’exilià a París De tornada a Itàlia, fou ministre i president del consell piemontès 1848-49 Ambaixador a París, es retirà a la vida privada Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer, màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat Primato civile e morale degli italiani , 1843 Més tard atribuí la supremacia al Piemont Rinnovamento civile d’Italia , 1851 Polemitzà amb els jesuïtes en nom d’un catolicisme obert al pensament liberal Prolegomeni al primato , 1845 Il gesuita moderno, 1846-47 Filosòficament s’oposà a l’…

Professor a les universitats de Berlín 1833-34 i de Halle 1834-84, dirigí la Zeitschrift für Philosophie und philosophische Kritik 1847-79 En la seva filosofia teista i pietista, pròxima a la de JHFichte, s’oposà al hegelianisme i al darwinisme La seva crítica literària s’ocupa, sobretot, de la figura de Shakespeare Entre les seves obres destaquen Das Grundprinzip der Philosophie ‘El principi fonamental de la filosofia’, 1845-46, Glauben und Wissen ‘Fe i coneixement’, 1858 i Abhandlungen zur Kunstgeschichte als angewandter Ästhetik ‘Contribució a la història de l’art com a…