Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
intuïció
Filosofia
Psicologia
Coneixement directe i immediat obtingut sense discurs reflexiu.
Plató féu de la intuïció una forma de coneixement superior, al qual s’ordenava el coneixement deductiu, i que tenia per objecte la visió de les idees L’escolàstica li donà una funció parallela —possibilitar la visió beatífica— i la distingí de l’abstracció Per a Descartes la intuïció es referia al coneixement de les evidències més simples, com ara el cogito , però fou Spinoza qui en sistematitzà l’aportació fent-ne un coneixement de tercer grau, cert i infallible, que aporta la pau a l’esperit amb el saber suprem que li proporciona Kant només admeté una intuïció empírica, o captació sensible…
dada
Filosofia
Allò que, com a donat, és irreductible al subjecte i a qualsevol deducció apriorística.
Hom parla, en aquest sentit, de la dada sensible, de la dada de l’existència en general facticitat i, en la filosofia moderna, de la dada de la consciència
a priori
Filosofia
Expressió llatina que significa ‘a partir d’allò que és abans’, ‘amb anterioritat a l’experiència’; ‘sense recórrer a l’experiència’, ‘sense examen previ’ (deducció).
Kant entengué per coneixement a priori aquell coneixement la forma del qual no depèn de l’experiència, sinó que, al contrari, és condició que possibilita aquesta, i en aquest sentit, lògic i no cronològic, és primer que l’experiència i per això universal i necesari
ontologia
Filosofia
Ciència que tracta de l’ens.
Pel fet que per ens hom entén el que és i àdhuc tot el que pot ésser, l’ontologia pretén un caràcter de ciència universalíssima, car tracta de tota realitat i possibilitat En aquest sentit el mot ontologia fou emprat, en primer lloc al començament del s XVII, com a sinònim de metafísica, i poc després, a partir de Wolff, significà la metafísica general, en oposició a la metafísica especial psicologia, cosmologia i teodicea La neoscolàstica patí l’influx del racionalisme wolffià i, tot rebutjant que la psicologia i la cosmologia fossin tractats metafísics, acceptà la divisió de l’antiga…
Aristòtil

Còpia romana d’Aristòtil del període imperial (segle I o II dC) d’un bronze perdut realitzat per Lísip (Museu del Louvre)
Yuxuan Wang (CC BY-NC-ND 2.0)
Filosofia
Matemàtiques
Filòsof i científic grec, un dels esperits més potents i influents de la història.
Vida i obra Del clan dels asclepíades, era fill de Nicòmac, metge i amic d’Amintes II de Macedònia A divuit anys ingressà a l’Acadèmia Els primers temps fou el deixeble predilecte de Plató, però les divergències posteriors els distanciaren A la mort del mestre 347, Aristòtil abandonà Atenes i passà tres anys a Assos, on s’uní amb Herpillis, de la qual tingué un fill, Nicòmac, al qual dedicà un dels tractats d’ètica D’Assos passà a Mitilene d’aquesta època daten molts dels seus treballs de biologia En 343-342 aC Filip de Macedònia li encarregà l’educació d’Alexandre Aristòtil, que atribuïa una…
déu
Representació romànica de la transcendència i omnipotència de Déu, segons un fresc de Sant Climent de Taüll
© Fototeca.cat
Filosofia
Religió
Nom genèric amb què hom designa l’anomenat ésser suprem, o bé, simplement, cadascun dels éssers sobrehumans que dominen un àmbit determinat de l’àmbit real.
Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…