Resultats de la cerca

En l’estoïcisme i d’altres escoles, virtut suprema del savi per la qual aconsegueix la indiferència respecte als mòbils externs, que li dóna la serenitat de l’ànima

Plató en fonamentà l’existència partint de l’harmonia del cosmos i de les seves lleis immutables Entre els gnòstics hom en feia una emanació de l’ésser diví, independent d’ell, o bé un geni malèfic afrontat a l’ésser suprem Darrerament, el terme ha estat emprat en el sentit d’una suprema intelligència

Tanmateix, àdhuc en Kant —a qui correspon aquesta definició categorial de la unitat conceptual—, aquesta unitat no és sols una categoria, ans el tret característic i l’objecte determinant de tot el procés del coneixement n'és testimoni el fet que l’autor parla d' unitat transcendental de la apercepció amb relació a la síntesi suprema del coneixement

Representa una reacció, més sentimental que filosòfica, contra les conseqüències del sensisme de Locke, de la cosmologia de Berkeley i de l’escepticisme de Hume Té per norma suprema el common sense ‘sentit comú’, i els seus temes se centren en la gnoseologia i la moral En són els representants més destacats Thomas Reid, James Beattie, Dugald Stewart i James Oswald L’escola influí, als Països Catalans, en pensadors com Ramon Martí d’Eixalà, Francesc Xavier Llorens i Barba i Jaume Balmes

Editor i comentarista dels clàssics agrupà els anomenats Quatre llibres i gran sistematitzador, és la figura principal del neoconfucianisme Pertany a l’escola del li o racionalista Després d’estudiar el taoisme i el budisme, fou deixeble de Li Tong, que el n'apartà i l’inicià en la metafísica confuciana dels germans Cheng Hao i Cheng Yi Així atacà el budisme pel fet de declarar el món buit i illusori, desconèixer el li i minar la vida social amb l’individualisme Admet una realitat suprema, el taiji , present també en totes les coses com a li , “vena”, forma o llei de llur natura…

Pretenia d’ésser l’autèntic intèrpret de Kant, enfront dels idealistes, i sobretot de Hegel de l’èxit públic del qual restà sempre gelós Schopenhauer reprèn el concepte kantià de noümen , la situació del qual més enllà de la sensibilitat i l’enteniment no en demostra ni la inexistència ni l’accessibilitat per una altra via Per a Schopenhauer, aquest camí és el jo que, com a autopercepció i autorepresentació, és “voluntat de viure” i, tot i utilitzar les dues facultats esmentades, no hi és reductible Aquest principi és extensiu a tota la realitat que és, en ella mateixa, una espontània, cega i…

Té la consciència, o el jo, com a punt de partença i punt focal Per això, sol comportar una forta càrrega epistemològica Kant, els postulats de la qual menen, invertits, a un plantejament metafísic idealisme alemany posterior quan passa de l’enunciat que “només si l’ésser és donat a la consciència és possible el coneixement” a l’asserció que “l’ésser és determinació de la consciència” El terme “idealisme” començà d’ésser emprat a la darreria del s XVII per a designar tant les doctrines de Descartes i Locke, per exemple, que donaven un estatut subjectiu a les idees i instauraren, així, el…

El món sensible no és sinó una mera còpia de les idees, que en són l’arquetipus

Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que…

Educat a la sinagoga d’Amsterdam, en fou expulsat per les seves idees Zelós de la seva independència ideològica, es marginà de totes les confessions religioses i també dels medis universitaris, vivint pobrament de la seva professió de rellotger i sovint de la caritat d’alguns amics Imbuït de l’exigència matematicoracionalista, que tant l’impressionà en Descartes, perseguí tot rastre d’arbitrarietat en la concepció de la realitat res no pot no ésser necessari, determinat Aquesta convicció és la raó fonamental de la seva hostilitat a tot el sobrenatural i el lliure entès com a quelcom que…