Resultats de la cerca

En la següent etapa d’intensificació, els fronts càlid i fred queden ben definits fins al procés d’oclusió que assenyala la maduresa i posterior desaparició de la depressió

Són ones baroclíniques típiques les depressions que es formen a partir de les ondulacions del front polar

Aquest fet provoca un creixement de temperatura en el sòl i en les capes d’aire pròximes a ell, en un valor que, per terme mitjà, per al planeta Terra és de 45°, per sobre del que correspondria en absència d’atmosfera El poder d’absorció de l’atmosfera és degut a la presència en el seu si de, principalment, vapor d’aigua i diòxid de carboni i, en menor mesura, de l’ozó En aquest efecte intervenen també essencialment els núvols Per aquesta raó, l’efecte és més gran a les regions més humides i nuvoloses dels tròpics, i menor en els pols i en les regions desèrtiques A aquest fenomen…

A l’atmosfera és el procés responsable de la difusió de la llum solar per les partícules aerosols o les gotes de núvol, que dóna un aspecte lletós o blanc al cel, fet que indica l’escassa dependència del procés amb la longitud d’ona de la llum, en contraposició amb la forta dependència en la difusió per les molècules que hi ha a l’aire, anomenada també difusió de Rayleigh, responsable del color blau del cel net

Aquestes partícules atenuen selectivament les longituds d’ona més llargues taronja i vermell de la radiació solar o lunar i, no tant, les d’ona més curta com el verd i el blau

Aquesta classe d’energia pot ésser considerada com una collecció o espectre d’ones d’una àmplia gamma de longituds d’ona que es propaguen amb una velocitat constant de 300 000 km/s L’espectre de la radiació solar és constituït per raigs X 0,002 μm-0,010 μm raigs gamma i raigs ultraviolats 0,010 μm-0,400 μm, el conjunt dels quals transporta el 9% de l’energia total raigs visibles 0,410 μm-0,700 μm, que representen el 41%, i raigs infraroigs 0,700 μm-1000 μm, que comprenen el 50% Hom defineix com a radiació d’ona curta l’interval que comprèn longituds d’ona…

Alguns autors la denominen també balanç de radiació d’ona llarga per distingir-la del balanç de radiació en ona curta o diferència entre la radiació solar incident sobre la superfície terrestre i la reflectida La radiació efectiva és mesurada amb pirgeòmetres

A causa de la seva forta dependència de la longitud d’ona de la radiació, l’espessor òptica es refereix generalment a bandes de longitud d’ona molt estretes Normalment, s’utilitza per a indicar l’atenuació que produeixen les partícules en suspensió a l’atmosfera i llavors s’anomena espessor òptica d’aerosols

Aquesta emissió és una conseqüència de l’escalfament que experimenta la Terra per l’absorció de la radiació solar La radiació terrestre, que és d’ona llarga també ho és la radiació atmosfèrica, és localitzada generalment a la regió dels raigs infraroigs, entre 5 μm i 50 μm de longitud d’ona atmosfera terrestre

L’atmosfera és pràcticament transparent a les radiacions de petita longitud d’ona per contra, les radiacions de gran longitud d’ona són absorbides en gran mesura pel diòxid de carboni, l’ozó i el vapor d’aigua Per aquest motiu la radiació terrestre contribueix més a l’escalfament de l’atmosfera que la radiació solar La radiació atmosfèrica varia d’un lloc a l’altre d’acord amb la proporció existent de diòxid de carboni, vapor d’aigua i ozó atmosfera terrestre