Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
William Hallowes Miller
Mineralogia i petrografia
Mineralogista britànic.
Fou professor a la Universitat de Cambridge des del 1832 Féu estudis importants sobre cristallografia i hi introduí l’ús dels símbols cristallogràfics, ideats per WWavell, que desenvolupà i adaptà i que són coneguts actualment com a índexs de Miller Publicà, entre altres obres, Treatise on Cristallography 1839, An Elementary Introduction to Mineralogy 1852 i A Tract on Cristallography 1863
Esteve Caseponce
Folklore
Literatura catalana
Lingüística i sociolingüística
Cristianisme
Narrador, folklorista, poeta i traductor.
Sacerdot, fou professor de català a Perpinyà i rector d’Arles Vallespir Participà en la confecció d’un catecisme en català per a la diòcesi de Perpinyà i el 1906 assistí com a representant del Rosselló al Congrés de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona, on residí durant quinze anys després de jubilar-se 1908 Des del 1895 collaborà al setmanari La Croix des Pyrénées Orientales amb els pseudònims Hotentic i Mir i Nontoquis Amb el darrer signà una secció en català titulada “Una llesca de pa de casa”, en la qual aparegueren els primers Contes vallespirencs Aquestes narracions, de caràcter…
,
muixeranga
La muixeranga d’Algemesí
© Fototeca.cat
Folklore
Conjunt de danses i torres humanes que representen quadres plàstics de sentit religiós.
A diferència dels castells, en les muixerangues no hi ha interès en l’alçària de les torres humanes Hom considera el mot muixeranga com una deformació de la paraula moixiganga Antigament, era un ball comú a diversos pobles de la Ribera del Xúquer i ha estat reviscolat en localitats com l’Alcúdia 1984, on els balladors reben el nom d’ els Negrets , Castelló 2013, Vinaròs 2013, València 2014, Alacant 2014, Torrent 2015, Xàtiva 2016, Alginet 2016, etc A Algemesí Ribera Alta, l’única localitat on ha mantingut una continuïtat històrica —hi ha muixerangues documentades des del 1724—, la…
facòlit
Mineralogia i petrografia
Cos de roques eruptives lenticular, d’una magnitud variable, que ocupa la part més alta d’un plec i s’adapta a la seva forma, puix que, al contrari del lacòlit, no és una causa del plegament, sinó una conseqüència.