Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
William Hallowes Miller
Mineralogia i petrografia
Mineralogista britànic.
Fou professor a la Universitat de Cambridge des del 1832 Féu estudis importants sobre cristallografia i hi introduí l’ús dels símbols cristallogràfics, ideats per WWavell, que desenvolupà i adaptà i que són coneguts actualment com a índexs de Miller Publicà, entre altres obres, Treatise on Cristallography 1839, An Elementary Introduction to Mineralogy 1852 i A Tract on Cristallography 1863
Francesc de Paula Martí i Móra
Escriptura i paleografia
Disseny i arts gràfiques
Taquígraf i escriptor.
Estudià gravat a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València i després a Madrid, on residí Introductor de l’estenografia, que adaptà a la gramàtica castellana, publicà Estenografía o arte de escribir abreviado 1799 i Taquigrafía castellana 1803, de gran difusió i reeditat durant els s XIX i XX El 1921 el seu sistema fou adaptat al català És autor, també, de diverses obres de teatre com El día 2 de mayo 1813, Don Quijote y Sancho Panza en el castillo del duque 1824, etc Fundà i dirigí una escola de taquigrafia a Madrid
taquigrafia
Transcripció, segons el sistema de taquigrafia Dalmau del text, “La sardana és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan”
© Fototeca.cat
Escriptura i paleografia
Art d’escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials i abreviatures.
Hom l’anomena també estenografia tanmateix, aquest terme és aplicat més adequadament a sistemes d’escriptura amb signes més simples o curts que els habituals, i el terme taquigrafia és aplicat a qualsevol sistema escriptura corrent o estenogràfica en el qual hom empra mètodes per a adquirir velocitat, com ara sigles, contraccions, supressió de lexemes no indispensables així itz en actualitzar , signes propis per als prefixos i sufixos, supressió de paraules i sobretot de signes vocàlics, etc Actualment la major part dels sistemes utilitzats són una combinació d’estenografia i de taquigrafia…
facòlit
Mineralogia i petrografia
Cos de roques eruptives lenticular, d’una magnitud variable, que ocupa la part més alta d’un plec i s’adapta a la seva forma, puix que, al contrari del lacòlit, no és una causa del plegament, sinó una conseqüència.