Resultats de la cerca

Autor de sarsueles, com Primer jo 1873, Les campanetes 1873, en collaboració amb Eduard Vidal i Valenciano, musicades per Josep Ribera, El somni de la innocència 1895, amb música d’U Fando, etc Adaptà el vodevil Kikirikí 1887, l’opereta Flor de te 1897 i les comèdies La torre dels misteris 1876 i La casa tranquilla 1879, i La làmpara meravellosa 1894 Dirigí el Teatre Tívoli de Barcelona

Debutà l’any 1845 El 1849 actuà al Liceu de Barcelona i el 1850 passà a l’Odeon, on començà a actuar en teatre català L’any 1856 estrenà La Verge de les Mercès , de MAngelon, i el 1858 Don Joan de Serrallonga , de Víctor Balaguer El 1868 estrenà al Liceu Els hereus , d’Ubach i Vinyeta Esdevinguda cèlebre, actuà habitualment al Teatre Romea 1870-87 i ocasionalment al Novetats i al Bon Retir

Germana d' Emili Fàbregas Inicià la seva carrera artística com a actriu, formant part de companyies notables que actuaren a Madrid, Barcelona i per províncies Retirada del teatre, als anys cinquanta estrenà, com a autora, comèdies en català i castellà com Lección de amor 1954, Un pas en fals 1959, premi Festa o Sólo tú Edità altres obres com Fill meu 1954 També havia treballat com a dobladora i directora de doblatge

Fou un dels fundadors del Centre Català Collaborà en els diaris “El Diluvio”, de Barcelona, i “Las Circunstancias”, de Reus Publicà aplecs de versos, com Regional 1888, i de prosa, com Divagacions Deixà també obres teatrals, com L’as d’oros 1881, Justícia catalana , en collaboració amb RArús i Arderiu 1887, la sarsuela El rei de la broma 1881, amb música de FGiralt i una traducció d' Àiax de Sòfocles al català Es casà amb l’escriptora Carme Karr

Formà part de les companyies de María Guerrero —a deu anys—, Catalina Bárcena, Ernesto Vilches i Margarida Xirgu Formà companyia pròpia amb Antonio Vico 1932, amb qui es casà el 1933 Membre del Teatre Nacional de Barcelona 1968 Excellí en papers d’alta comèdia en castellà En català féu Senyora àvia vol marit 1962, de Pous i Pagès, i Una altra Fedra, si us plau , de Salvador Espriu 1978 Obtingué dues vegades el Premio Nacional de Interpretación 1959 i 1971

Emprà el nom artístic Paquita Ferrándiz Debutà a set anys amb La glòria , de Ramon Garriga El 1931 passà a la companyia Vila-Daví Estrenà obres de Sagarra El prestigi dels morts , 1946 L’hereu i la forastera , 1949 i intervingué en reposicions, com la de La filla del mar 1971 i Terra Baixa 1976, de Guimerà, i El cafè de la Marina 1983, de JM de Sagarra L’any 1981 rebé el premi Ciutat de Barcelona És germana del dibuixant Joan Ferrándiz

Casat amb l’actriu Emília Baró Actuà a Barcelona al Teatre Romea i féu de director al Teatre Novetats Periodista, fou redactor en cap 1922 i director 1929 de La Publicitat Autor de narracions de teatre La veritat sense contemplacions, 1922 i d’assaig Santiago Rusiñol, 1925 Joaquim Mir, 1931 Àngel Guimerà, 1938 Traduí al català una gran quantitat d’obres teatrals Sòfocles, Shakespeare, Shaw, etc i la novella Guerra i pau, de Tolstoj 1928 El 1936 fou nomenat director del Teatre Català de la Comèdia

Deixeble en dibuix de JPahissa, s’inicià en l’escenografia amb SAlarma A París treballà per al cinema i per a la ballarina TBoronat Un cop a Barcelona, collaborà en quasi tots els teatres i en el Liceu Féu, entre altres, les decoracions d' Agonia , de PBertrana, i d' Era un home , de MDauville Fou director artístic de l’Associació de Teatre Selecte, que fundà juntament amb els seus germans Joan i Claudi Defugint el naturalisme, concebé l’escenografia com un element creatiu i suggeridor

Dirigí els setmanaris Barcelona Alegre i La Tomasa Escriví per al teatre diversos drames truculents, com Les relíquies d’una mare 1866, El pagès de l’Empordà 1875, La casa pairal 1875 i L’escolanet de la Pobla 1902, però el que li proporcionà més popularitat fou Un manresà de l’any vuit 1879, que, com Otger 1885, conté una perceptible exaltació nacional És autor també de diverses comèdies, algunes de les quals adaptades del francès, com La perla de Badalona 1868, Tenorios 1900, etc

L’any 1893 anà a l’Amèrica del Sud, on actuà amb una companyia de sarsuela Més tard actuà independentment com a transformista amb el pseudònim Toreski , que conservà en esdevenir el primer locutor de Ràdio Barcelona 1924, quan aquesta inicià les emissions Es féu enormement popular amb un programa de ventrilòquia en què feia parlar el ninot Míliu, amb el qual féu campanyes de beneficència que li valgueren una medalla del govern de la República El 1937 fou publicada la seva autobiografia Una vida Toreski