Resultats de la cerca

S’establí molt aviat a Reus, on exercí de metge Participà en la gestió de la revista La Columna de Foc  1918, vinculada a l’herència modernista, i en la de Llaç  1919, més propera a l’estètica noucentista Fou traductor al català d’autors, sobretot teatrals Cocteau La veu humana , T Williams Figuretes de vidre , Camus Callígula , Racine Fedra , Ionesco La cantant calba , Pirandello Sis personatges en cerca d’un autor , Anouilh Becket o l’honor de Déu , Molière Tartuf , L’avar , Sartre Les mans brutes , Muset Lorenzaccio , Betti, Pavese i d’altres, moltes de les quals inèdites El 1955…

Capellà al servei de l’arquebisbe Sandoval y Rojas i de l’infant cardenal Don Fernando, fou amic de Cervantes i de Lope de Vega Escriví el Romancero espiritual 1612, amb fines recreacions sacres de poesia popular, i Doce autos sacramentales y dos comedias divinas 1622

Succeí KSStanislavskij en el camp de l’experimentació teatral i s’incorporà al Teatre Artístic de Moscou 1920, on dirigí el tercer estudi Es caracteritza per l’escenificació expressionista i pels papers esquemàtics i grotescs Negà el naturalisme en l’art, i anomenà la seva visió d’aquest realisme fantàstic Alguns dels seus èxits foren Eric XIV, d’AStrindberg, Dybbuk , de SRappoport, i La princesa de Turandot , de CGozzi, aquesta última inspirada en les tècniques de la Commedia dell’Arte

La seva obra palesa una forta influència de BShaw A part texts teòrics, com Itinerario del autor dramático 1940 i Anatomía del teatro 1966, les seves peces més conegudes són El niño y la niebla 1936, El gesticulador 1937, La familia cena en casa 1942, Corona de sombra 1943, Corona de fuego 1960, Corona de luz 1964 i Buenas vacaciones, señor presidente 1972

Deixeble de Josep Planella, és un dels grans pintors de l’escenografia romàntica catalana S'especialitzà en decoracions de paisatges, que tenen un encís especial, amb ombres i clarors matisades Durant un cert temps es dedicà només a la pintura de cavallet Participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid 1871, 1876 i 1878 Guanyà medalles en les dues darreres esmentades, a Girona 1878 i a Barcelona 1870 El 1911 li fou concedida una medalla d’or Les possibilitats de les grans dimensions de les teles escenogràfiques el temptaren a tornar a la pintura teatral, i del 1881 al 1888 féu…

Deixeble de Ramon Martí i Alsina a Llotja Tractà Gustave Courbet a París Els anys seixanta les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions oficials barcelonines organitzades a la Llotja, i exposà sense èxit en les exposicions nacionals de Madrid del 1864, el 1867 i el 1871 Fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona, anà a Olot el 1870, on es relacionà amb l’escola aglutinada per Joaquim Vayreda, que l’influí Signà auques i dibuixos amb el nom de Katúfol Exposà habitualment a la Sala Parés de Barcelona des de la seva fundació, el 1877, sala on reuní una penya…

Debutà a Madrid Teatro Español el 1909 Aviat fou popular amb el nom artístic Mariano Asquerino Actuà per l’Amèrica del Sud i per l’Estat espanyol Féu pellícules com La dama del antifaz, La última carta, Nieve en mayo, Una vez en Bagdad , etc

Dedicada primerament al teatre, el 1957 començà a treballar en el cinema noruec, fins el 1966, que intervingué, ja a Suècia, en el film Persona , d’Ingmar Bergman, amb qui es casà, i passà a ésser una de les intèrprets favorites d’aquest director Altres films seus són Vargtimmen 1967, Skammen 1968, En passion 1969, Viskingar och rop 1973, Scener ur ett aktenskap 1974, Face to face 1976, The Serpent's Egg 1977, Höst sonat 1978, The Bay Boy 1985, Speriamo che sia femina 1986, Gaby 1986, Rose Garden 1989, The Long Shadow 1991, el documental Liv Ullman scener fra et liv ‘Escenes d’una vida’, 1997…

Bé que hom li atribueix una gran quantitat d’obres i traduccions com Floures for Latine Spekinge ‘Belleses de la llengua llatina’, 1533 i una versió dels Adagia d’Erasme 1542, l’atribució més segura és la comèdia Ralph Roister Doister 1553, imitació de Plaute i Terenci, la primera peça escrita en vers anglès

La publicació del seus escrits sobre teatre, quan era universitari a Oxford, He That Plays the King ‘Ell que fa el paper del rei’, 1950 representà un revulsiu pel teatre convencional de després de la Segona Guerra Mundial Fou qui més ajudà la generació dels angry young men a través de les revistes on publicava les seves crítiques Director literari del Teatre Nacional britànic, fou contrari a la censura, i ideà una de les comèdies eròtiques de més èxit dels anys setanta, Oh, Calcutta 1969