Resultats de la cerca

És autor d' Idoménée 1703, Atrée et Thyeste 1707, Électre 1708 i la seva obra més coneguda, Rhadamiste et Zénobie 1711 Fou protegit per Madame de Pompadour

El 1921 debutà com a actor, a París, amb Lugné-Poe, i l’any següent al cinema amb Mater Dolorosa d’Abel Gance El 1924 s’uní al grup superrealista de Breton, amb Aragon i Vitrac, publicà un llibre de poemes — L’ombilic des limbes 1925— i escriví el guió de La coquille et le clergyman 1926, film de Germaine Dulac però aviat hi trencà i els atacà ferotgement Publicà aleshores L’art et la mort 1929 i Le manifest du théâtre de la cruauté 1932, on exposava la seva utopia dramàtica, influïda pel teatre oriental El 1935 estrenà Les Cenci, únic resultat pràctic de les seves…

Fou diplomàtic, i la seva primera producció literària fou Les provinciales 1909, recull de tipus i narracions Les seves novelles, tret de Suzanne et le Pacifique 1921, reflecteixen generalment experiències personals — Simon le pathétique 1918, Adorable Clio 1920— i qüestions polítiques diverses — Siegfried et le Limousin 1922, Bella 1926— aquestes novelles i altres — Combat avec l’Ange 1934, Choix des élus 1938, etc— són escrites en un llenguatge poètic, que esdevé particularment preciosista en les darreres És, però, en el camp del teatre on Giraudoux és més conegut…

Desenvolupà una brillant carrera teatral durant els anys cinquanta i lentament s’imposà en el cinema, fins a esdevenir un dels actors francesos més preuats Participà en molts films, com Thérèse Desqueyroux 1962, de C Franju  La vie de Château 1965, de JP Rappeneau  L’une et l’autre 1967, de R Allio  La grande bouffe 1973, de M Ferreri  Tendre poulet 1973, de Ph de Broca, i, a les ordres de B Tavernier  L’horloger de Saint-Paul 1973, Que la fête commence 1975, Le juge et l’assassin 1976, Coup de torchon 1981 i La vie et rien d’autre 1989, pel qual obtingué un César i un David Il deserto dei…

El favor de Richelieu i les relacions amb la societat refinada li valgueren honors i fama desproporcionats a la mediocritat de les seves obres El seu tractat De la comparaison de la langue et de la poésie française avec la grecque et la latine 1670 assenyalà el principi de la querella dels antics i dels moderns

Amb La cantatrice chauve 1950 inaugurà el que hom sol anomenar, d’aleshores ençà, teatre de l’absurd, precisat a La leçon 1951, Les chaises 1952, Victimes du devoir 1953, Amédée ou comment s’en débarrasser 1954 i Le nouveau locataire 1957 El poc èxit que obtingueren aquestes obres fou compensat pel que assoliren, posteriorment, Rhinocéros 1959, Le roi se meurt 1962 i La soif et la faim 1965 En les primeres, de joc poètic, gratuït, i que fomentaven l’element dramàtic sobre una manca d’associació d’idees i d’argument inidentificable per un públic desprevingut, en succeïren unes…

Com a poeta és autor de Primoroses et rimes roses 1905, La terrasse au soleil 1921, Poèmes d’amour et d’automne 1928, etc Conreà també el teatre i les narracions, i escriví l’autobiografia en forma de novella Pèl mouchí, histoire d’un petit garçon 1936 Fundà les revistes Le Cri Catalan 1909 i Le Coq Catalan 1917 És germà del pintor  Lluís Bausil

És autor dels drames La nuit de Valognes 1991, Le visiteur 1993, premi Molière Golden Joe 1995, Variations énigmatiques 1996, Le Libertin 1997, Hôtel des deux mondes 1999, Petits crimes conjugaux 2003, La Tectonique des sentiments 2008 i Le Bossu 2008, entre d’altres Ha adaptat obres de Gubariev, Shakespeare i Les noces de Fígaro de Mozart En narrativa ha publicat les novelles La secte des egoïstes 1994, premi Arras, L’Évangile selon Pilate 2000, La Part de l’autre 2001, Lorsque j'étais une œuvre d’art 2003, Guignol aux pieds des Alpes 2002, Odette Toulemonde et autres histoires…

De família de músics, com a actor se centrà inicialment en el teatre, i formà part de la companyia d’avantguarda Théâtre de Babylone, gestionada com a cooperativa obrera Debutà en el cinema el 1945, i actuà en papers poc rellevants fins el film  Le mépris 1963, de Jean-Luc Godard, amb el qual obtingué reconeixement Des d’aleshores es convertí en un dels actors més sollicitats del cinema europeu, especialment francès i italià Interpretà sovint personatges intrigants, tèrbols, sensuals i al límit de l’alienació Contribuïren especialment a la seva projecció els films dirigits per Marco Ferreri…

Procedent del teatre amateur , s’ha consolidat als escenaris europeus, conreant el que defineix com a “realisme paroxístic” Establert a París, és cofundador de la companyia La Grande Ritournelle, amb què realitzà les obres musicals Mingus, Cuernavaca 1991, Da capo 1992 i l’òpera Les Reprouvés 1997 Com a dramaturg és autor, entre d’altres, de Credo 1983, Le rodeur 1984, Sang et eau 1986, Sade, concert d’enfers 1989, Takiya Tokaya 1992, La plaie et le cocteau 1993, Diktat , un drama sobre la barbàrie genocida, Toujours l’orage 1997, Ils sont deux désormais sur cette terre immense…