Resultats de la cerca
Es mostren 17 resultats
consonant forta
Fonètica i fonologia
Consonant sorda.
El terme es basa en l’energia bucal relativament superior que ofereix la seva pronunciació
formant
Fonètica i fonologia
En fonètica acústica, terme de l’espectografia derivat de l’articulatòria tradicional, que indica cada feix d’harmònics que, a una freqüència específica, determina una concentració d’energia com a característica d’emissions vocals.
La definició del timbre o localització de les vocals és extreta de l’examen dels dos primers formants, el bucal i el faringi
sèrie anterior de vocals
Fonètica i fonologia
Conjunt de fonemes vocàlics aguts l’articulació dels quals és produïda a la zona prepalatal i palatal de la boca, en tota mena de sistema.
En català té lloc quan el formant bucal és inferior en volum al formant faringi a causa de la posició avançada i elevada de la llengua, que determina un segon formant espectrogràfic superior als 1 500 cicles per segon, com en el cas dels fonemes |i|, |ẹ| i |e| del català S'oposa a la sèrie velar o posterior del mateix sistema
vocal neutra
Fonètica i fonologia
Fonema característic del català central i dels altres parlars orientals, tret de l’alguerès, que correspon a les grafies a i e en posició àtona i és representat per ə en l’Alfabet Fonètic Internacional.
La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la…
vocal
Fonètica i fonologia
Element fonològic bàsic en l’articulació de la parla.
S'oposa a sonant i a consonant , que d’alguna manera són interrupcions vocàliques Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síllaba per ells mateixos Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sillàbics La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat o el…
fluix | fluixa
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant, generalment sonora o lenis, caracteritzada pel fet de repartir l’energia articulatòria global en el sector bucal i el faringi; així, l’energia bucal s’afebleix enfront de les consonants fortes, sordes o tenses, on l’energia s’esmerça tota en el sector bucal.
glotalització
Fonètica i fonologia
Articulació en què hi ha una constricció de la glotis simultània a una constricció del conducte bucal.
tens | tensa
Fonètica i fonologia
Dit de l’emissió fonemàtica dotada d’una concentració d’energia bucal superior a la d’altres emissions.
Així es manifesten típicament les consonants sordes, per oposició a les consonants sonores o fluixes
greu
Fonètica i fonologia
Segons Jakobson, dit dels fonemes consonàntics labials i velars el ressonador bucal dels quals és llarg i no dividit.
S'oposen als palatals i als dentals, anomenats aguts
mitjà | mitjana
Fonètica i fonologia
Dit del so que té el punt d’articulació entre la part posterior i l’anterior de la cavitat bucal.