Resultats de la cerca

Existia ja el 844, quan fou confirmada la nova possessió al monestir de Sant Pere d’Albanyà El 869 ja pertanyia al monestir de Santa Maria d’Arles Vallespir i tenia la categoria de cella o petita propietat monàstica, regida per monjos el 881 Del segle XIII en endavant fou una parròquia del bisbat de Girona, però en percebia el delme el monestir d’Arles El 1360 tenia també com a titular sant Tiburci

L’església de Sant Miquel, romànica, és esmentada ja el 977 Fou possessió de Cuixà, i al segle XIV formava una parròquia, però des del segle XVIII depenia ja de la d’Oix Guardava el notable Sant Crist d’Hortmoier

Està situada al cim de la serra de Sant Miquel del Mont , continuació vers l’E de la serra de puig Estela, des de l’antic hostal de la Serrota fins a Sant Andreu del Coll, serra que separa les valls de Ridaura i de Bianya L’església havia estat parròquia consagrada el 958 i esdevingué després sufragània de la de Santa Margarida de Bianya

Havia estat possessió del monestir de SantPere de Besalú i abans havia estat coneguda per Vellanacorba o Sacorba L’església és d’origen romànic, amb campanar d’espadanya prop seu hi ha una antiga casa forta que fou possessió dels Desbac, senyors de Rocacorba, i dels Descatllar

És una edificació tardana segle XVIII que sembla que en reemplaça una d’anterior, esmentada des del segle XIII, amb el nom de Sant Miquel de Sarrugada

Esmentada ja el 1701, la façana era del 1783 conservava uns notables retaules gòtics, procedents de l’antiga església de la Santa Creu, ara conservats al Museu Parroquial L’església fou cremada i destruïda el 1936 i dona nom al barri de Sant Miquel , en aquest sector d’eixample de la ciutat

És un petit edifici, amb un porxo i campanar d’espadanya, situat prop d’una font, on se celebren alguns aplecs i s’anava en processó des de les Preses en temps de secada Havia estat del terme de la parròquia de Sant Miquel del Corb

El 1104 es trobava ja en ruïnes i fou cedida de nou pel comte Bernat III de Besalú a la comunitat reformada de Besalú de canonges de Sant Ruf d’Avinyó, que la reedificaren vora la riera de Capellada, als peus del castell de Besalú Des d’aleshores no tingué comunitat pròpia