Resultats de la cerca

La geografia És el segon en superfície amb 82880000 km 2 92111000 km 2 comptant les mars adjuntes L’Equador el divideix en dues parts la nord, de 36260000 km 2 i la sud, de 46620000 km 2 La profunditat mitjana és de 3322 m, amb un valor aproximat de 353000000 km 3 d’aigua El relleu submarí és format per una dorsal important que el travessa de nord a sud seguint bastant parallelament i equidistant les costes a l’altura de l’Equador pren una direcció est-oest, que és tallada per la fossa del Romanche 7728 m però continua de nord a sud fins a acabar enfonsant-se en la fossa de les illes…

És subsidiari de l’Atlàntic i es troba virtualment voltat per Noruega, Rússia, Alaska i el Canadà Comunica amb l’oceà Atlàntic per tots dos costats de Grenlàndia a través de la badia de Baffin, l’estret de Davis i la mar de Labrador per la part oest i per la mar de Grenlàndia i la mar de Noruega per la part est i amb el Pacífic a través de l’estret de Bering És una conca ellíptica i profunda, dividida en dues parts per una aresta dorsal de Lomonosov que va des de les illes de Nova Sibèria fins a l’illa d’Ellesmere És voltada per costes d’aigües poc profundes i mars marginals la de Barentsz,…

L’oceà Índic comunica amb el Pacífic pels estrets de Malaca, de Sonda i de Bass, amb la Mediterrània pel canal de Suez i amb l’Atlàntic pel segle d’Àfrica Comprèn l’illa de Madagascar, la més gran, i els grups d’illes de Seychelles, Comores, Mascarenyes, Laquedives, Maldives, Chagos i Kerguelen Les modernes teories de la deriva continental i tectònica de plaques expliquen l’origen geològic de l’oceà Índic Segons DPM Mckenzie i JG Sclater, el subcontinent índic es desplaçà prop de 5000 km en direcció SW-NE, travessant, en el seu llarg recorregut, la totalitat d’aquest oceà inicialment, l’…

Fundat cooperativament pels redactors de “Setmana Catalanista” —Oriol Martí, Joaquim Pena, Emili Tintorer, Lluís Via i Salvador Vilaregut—, als quals s’uniren Ade Riquer i Pompeu Gener, i adherit a Unió Catalanista, sostingué una política nacionalista, base del seu activisme cultural, que la féu la revista més completa i més significativa del Modernisme Fou una rellevant tribuna polèmica dels moderns corrents estètics europeus —decadentisme, simbolisme, vitalisme, prerafaelitisme, wagnerisme— valorats per la seva capacitat renovadora del panorama cultural català Hi collaboraren, també, Antoni…

El primer director fou Melcior Font A la redacció literària figuraven Carner, Riba, Carles Soldevila, Carles Capdevila, CA Jordana, Marià Manent i Armand Obiols, i a l’artística, Lola Anglada, Apa, Ricart, Torné Esquius, Quelus i Josep Obiols, que en dibuixà la capçalera En els números darrers hi collaborà Clovis Eimeric Deixà de publicar-se per manca d’èxit de públic

Combaté les orientacions anarquistes de “Solidaridad Obrera”, tot i que recomanà la collaboració dels socialistes amb l’organització sindical catalana Entre els collaboradors es destacaren Empar Martí, Badia Matamala, Dídac Ruiz, etc Reaparegué al cap d’uns quants anys a Madrid 1919-21, dirigida per Núñez de Arenas, i adoptà una actitud favorable a la Tercera Internacional Finalment, el 1931 hom publicà a Barcelona amb el mateix nom un setmanari bilingüe òrgan de la UGT

De tendència republicanosocialista i moderadament regionalista, atacà en un començament el radical Emili Brousse El 1902 es convertí en un periòdic de tendència radical socialista

Imprès per JMGarín, el redactaven Miquel Vicent Roca, Teodor Llorente i Olivares, Carles Calvo, Rafael Blasco i Enric Gaspar

Fou fundat per Joan Serra i Constansó sota el títol d’"El Igualadino”, redactat en castellà 1893 juny del 1904 - maig del 1909 A partir de la tercera època desembre del 1911 - desembre del 1914 fou escrit totalment en català fou publicat un quant temps a Vilanova del Camí Amb interrupcions, aparegué fins el 1923 Finalment, fou el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya abril del 1933 - octubre del 1934

Presidí la reorganització del republicanisme mallorquí, inicialment favorable a la conjunció amb els socialistes Després de la crisi provocada per l’arribada a l’illa del radicalisme lerrouxista 1911-12, passà a ésser l’òrgan de Jeroni Pou i del reformisme adscrit a Melquíades Álvarez