Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
locatiu
Gramàtica
Cas de la declinació que en algunes llengües indica el lloc on es realitza l’acció del verb.
En llatí, per exemple, solia ésser l’ablatiu En català s’expressa per mitjà de preposicions treballa a casa, resideix a Barcelona
locatiu | locativa
Gramàtica
Dit de la proposició que és introduïda per l’adverbi relatiu on, modificat o no per una preposició: on és?, d’on véns?.
ablatiu
Gramàtica
Cas de la declinació de l’indoeuropeu que ha perdurat en algunes de les llengües que en procedeixen, el nom del qual és aplicat també a casos semblants de llengües d’altres troncs.
L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…
datiu
Gramàtica
Cas del paradigma de la flexió nominal d’algunes llengües indoeuropees.
Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…
cas
Gramàtica
Procediment amb què una llengua manifesta la funció sintàctica que un constituent nominal té dins una frase.
Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de tota manera…