Resultats de la cerca

Presenta, al cap, un plomall erèctil negre en forma de corona, i les urpes són més potents que les de cap altre ocell Té les ales curtes i amples És silvícola i s’alimenta de simis, peresosos, guacamais i mamífers petits Habita a Amèrica, des del sud de Mèxic fins al nord de l’Argentina

L' ocell lira superb Menura novae-hollandiae és d’un color marró cendrós, vermellenc a les ales, i els mascles presenten una cua de 60 cm amb les dues rectrius externes més amples i corbades en forma de lira L' ocell lira d’Albert Menura alberti és més vermellós i la cua no té forma de lira Ambdues espècies habiten a les selves orientals d’Austràlia

Tenen el bec curt, fort i molt ganxut, les ales amples, les potes fortes i quatre dits amb urpa a cada peu S'alimenten d’insectes, rosegadors i petits ocells, els quals, s’empassen sencers, i més tard en vomiten, en forma de boles, les parts no digeribles pèls, ossos, plomes, etc Presenten pavelló auditiu rudimentari L’odre comprèn dues famílies, la dels estrígids i la dels titònids

Els vultúrids fan de 59 a 150 cm de llargada i de 145 a 287 cm d’envergadura, tenen les potes febles i relativament adaptades a la marxa, les urpes fortes però poc desenvolupades, el cap i el coll més o menys desproveïts de plomes llevat del trencalòs i coberts de plomissol, el bec fort i almenys tan llarg com el cap, i les ales llargues, amples, amb els extrems arrodonits i perfectament adaptades al vol planat Aufrany Neophron percnopterus © Lluís Prats Són necròfags, i les seves postes consten d’un únic ou Comprèn 14 espècies, repartides entre 10 gèneres, que habiten a les regions pobres…

Té el plomatge de color negre, lluent el bec és molt gruixut, i les potes, amb ungles molt fortes La cua és unciforme, cosa que el diferencia, si més no en el vol, de la cornella negra Té un crit ronc i profund el seu vol és potent i sovint vola a vela fent amples cercles que li permeten de localitzar les possibles preses S'alimenta de tota mena de petits animals, que caça amb el seu potent bec, i de carronya Viu en llocs accidentats, bé que freqüenta també les planes, sobretot a l’hivern Nia als forats de les penyes, rarament en els arbres És sedentari a quasi tot Europa és comú…

Té els discs facials grossos i molt marcats, i els tarsos i els dits coberts de plomes blanques Habita al centre i al nord d’Euràsia i d’Amèrica És ocasional als Pirineus

Habita a la Sibèria, la Xina, Austràlia, Nova Zelanda i l’Àfrica tropical Un petit nombre hiverna a l’Europa occidental i alguns exemplars accidentals arriben a la península Ibèrica

Hom els anomena així perquè acostumen a empaitar els altres ocells marins fins a fer-los regurgitar els aliments, obligats per la por, que arrepleguen i engoleixen al vol Tots ells són de colors foscs El paràsit gros Sskua cria a l’Àrtic i a l’Atlàntic, i el paràsit cuaample Spomarinus , el paràsit cuapunxegut Sparasiticus i el paràsit cuallarg Slongicaudatus , només a l’Àrtic i a l’Atlàntic nord Tots ells són ocasionals i més o menys rars a la Mediterrània

Vida i obra No consta amb certesa el lloc de naixença Un document inèdit medieval ~1400, exhumat per John F Benton, de Passadena Califòrnia, el fa nascut a Villanueva de Jiloca, prop de Daroca Aragó Probablement emparentat amb el franciscà Bernat de Vilanova, hauria anat a viure de jove a la diòcesi de València, i allà habità la seva filla Maria, monja dominicana La seva muller, Agnès Blasi, de Montpeller, era tia dels metges Ermengol i Joan Blasi Estudià medicina i lletres a l’Studium de Montpeller i el 1260 s’hi graduà de mestre en medicina Si certament ell fos l’autor del gran tractat…