Resultats de la cerca

Professor a les universitats d’Uppsala, Hèlsinki i Estocolm, destacà per les seves contribucions a l’anàlisi matemàtica i per la seva labor pedagògica, especialment a través de les Acta Mathematica , revista científica fundada per ell l’any 1882

Germà de Ludwig von Mises, féu contribucions en el camp de l’aerodinàmica, que aplicà a avions de combat dissenyats per a l’exèrcit alemany i pilotats per ell a la Primera Guerra Mundial Professor de matemàtica aplicada a les universitats d’Estrasburg 1909-19 i de Berlín des del 1920, el 1933 abandonà Alemanya per installar-se als EUA, on, des del 1939, fou professor de la Universitat de Harvard Integrat en l’equip dels “Annals of Mathematical Statistics”, féu aportacions al camp de l’estadística matemàtica, com ara la teoria dels collectius

Fou professor a Zuric i a Göttingen El 1882 guanyà el premi de l’Académie des Sciences de París per la publicació d’una memòria on establí les bases de la teoria de les formes quadràtiques amb coeficients enters Féu investigacions sobre geometries no euclidianes i donà una interpretació geomètrica de la relativitat especial d’Einstein mitjançant un espai de quatre dimensions, que porta el seu nom Entre les seves obres cal destacar Raum und Zeit ‘Espai i temps’, 1907 i Zwei Abhandlungen über die Grundleichungen der Elektrodynamik ‘Dos manuals sobre fonaments de l’electrodinàmica’, 1909

Professor a la Universitat de Princeton, hom el considera el fundador de la topologia diferencial El 1962 li fou atorgada la medalla Fields i el 1982 el premi Steele

Fou astrònom a l’observatori de Cambridge 1920-24 i professor de matemàtiques aplicades a la Universitat de Manchester 1924-28 i, a partir del 1928, de la d’Oxford Es dedicà principalment a l’astrofísica teòrica i a la relativitat i estudià particularment la termodinàmica dels estels i l’estructura de la matèria que els constitueix Estudià també les variacions de la lluminositat dels cefeides i l’expansió de l’Univers, segons la teoria de la relativitat d’Einstein Desenvolupà una teoria alternativa a la relativitat general, que fou anomenada relativitat cinemàtica , i demostrà la possibilitat…

Collaborà amb Lavoisier en els cèlebres experiments que donaren lloc a la descomposició de l’aigua en oxigen i hidrogen i a la seva ulterior síntesi Continuà les investigacions matemàtiques de Monge en un estudi que féu sobre la curvatura de les superfícies hi ha el teorema que porta el seu nom

Contribuí a les teories modernes sobre el sistema dels nombres reals i fou un dels primers a establir-ne el continu Definí aritmèticament els nombres irracionals sense referir-se als límits Escriví Exposition nouvelle de la théorie des formes linéaires 1884 i Nouveaux éléments de géometrie 1903

Doctorat 1924 a la Universitat de Viena, el 1927 en guanyà la càtedra de geometria que, després d’una estada a la Universitat d’Amsterdam 1925-27, ocupà fins el 1938 Aquest mateix any s’exilià als EUA, on fou professor a la Universitat de Notre Dame fins el 1948, que passà a l’Illinois Institute of Technology Formà part activa del “cercle de Viena” i aportà avenços fonamentals a la matemàtica del s XX Cal destacar la seva creació de la teoria de la dimensió, així com les seves contribucions a la teoria d’espais mètrics reals i probabilístics, geometria, àlgebra de funcions, fonaments i lògica…

Fou el primer a separar la trigonometria de l’estereometria i l’astronomia Féu la primera definició de triangle esfèric i utilitzà la relació entre els triangles esfèrics i els plans per a resoldre els triangles esfèrics teorema de Menelau Escriví el tractat Esfèrica , on establí els fonaments de la trigonometria esfèrica

A partir del 1925 fou professor a la Universitat d’Hamburg, però el 1937 se n'anà als EUA El 1958 retornà a la Universitat d’Hamburg És un dels principals exponents de la moderna escola alemanya i els seus treballs han obert noves vies de recerca en tots els camps de l’àlgebra moderna, principalment en teoria dels nombres i en geometria algèbrica Les seves publicacions més importants són Theorie der Gammafunktion 1931, Galois theory 1942, Geometric algebra 1957 i Field Theory 1961