Resultats de la cerca

Representen menys del 5% del total de condrites caigudes a la Terra, però són considerades el tipus més important perquè es pensa que transportaren quantitats significatives d'aigua i matèria orgànica a la Terra Els cossos progenitors de les condrites carbonàcies són els asteroides de tipus C

La zona d’habitabilitat, la determina la intensitat de la radiació provinent de l’estrella, ja que una radiació massa intensa o massa feble impediria la presència d’aigua líquida D’aquesta manera, com més alta és la temperatura d’una estrella, més lluny d’ella es troba la zona d’habitabilitat En el cas del sistema solar, es calcula que la zona d’habitabilitat comprèn una regió situada entre 0,725 i 3 unitats astronòmiques del Sol L’any 2007 es descobrí el primer planeta extrasolar de tipus superterra, Gliese 581 d, situat a la zona d’habitabilitat de la seva estrella L'exoplaneta situat en…

L’atmosfera és pràcticament transparent a les radiacions de petita longitud d’ona per contra, les radiacions de gran longitud d’ona són absorbides en gran mesura pel diòxid de carboni, l’ozó i el vapor d’aigua Per aquest motiu la radiació terrestre contribueix més a l’escalfament de l’atmosfera que la radiació solar La radiació atmosfèrica varia d’un lloc a l’altre d’acord amb la proporció existent de diòxid de carboni, vapor d’aigua i ozó atmosfera terrestre

Es basen en les rares interaccions dels neutrins amb un blanc adequat, i la posterior detecció de les partícules secundàries emprant una xarxa de detectors o mètodes electroquímics El primer experiment d’aquesta mena és el de Raymond Davis, el 1976, el més recent és el detector Super-Kamiokande i el Sudbury Neutrino Observatory Tots ells confirmen la falta de neutrins solars respecte a les prediccions teòriques L’experiment de Davis consistia en un tanc de 600 tones, ple de Cl 4 C el 3 7 Cl reaccionava amb els neutrins produïts a la cadena ppIII del cicle p-p de combustió de l’hidrogen, i es…

El semidiàmetre de la seva òrbita té una mida de 227,94 milions de quilòmetres, amb un període orbital d’1,88 anys El seu diàmetre equatorial és de 6792 km, lleugerament superior a la meitat del de la Terra L’òrbita de Mart és molt excèntrica e=0,0934, per la qual cosa quan Mart és en oposició, és a dir, quan es veu el disc del planeta tot sencer, el seu diàmetre aparent varia entre els 14", quan l’oposició té lloc a l’afeli, i els 25", quan l’oposició té lloc al periheli, moment durant el qual Mart apareix com un dels astres més brillants del cel La distància del planeta a la Terra oscilla…

El sistema solar va centrar una gran part de les notícies astronòmiques de l'any L'arribada a Plutó de la sonda New Horizons , l'anunci de la presència d'aigua líquida a Mart, el descobriment d'un oceà líquid sota la superfície del satèllit Encelade, l'exploració de la sonda Dawn del planeta Ceres i l'estudi del cometa Churyumov-Gerasimenko que va dur a terme la sonda Rosetta en són una mostra La New Horizons arriba a Plutó Detall de la superfície de Plutó, imatge presa des de la sonda New Horizons © NASA / John Hopkins University / Applied Physics Laboratory / Southwest Research Institute La…

Per primer cop en un cometa, hom hi detectà la presència d’aigua ionitzada, a més de grups OH, CH i HCN Fou observat per l’estació orbital Skylab i per d’altres satèllits artificials

Fou llançat el 1995 per un Ariane-4 Desconnectat el 1998, les seves observacions permeteren realitzar importants estudis sobre el medi interestellar i les estrelles més fredes de la galàxia i constatar, a més, l’abundant presència d’aigua a l’univers

Defensà l’ús de les temperatures corresponents a la congelació i l’ebullició de l’aigua per a establir els extrems de l’escala termomètrica, exposà els fonaments de la teoria ondulatòria de la llum, demostrà que tots els cossos es dilaten per efecte de la calor i descriví la llei de la deformació elàstica que duu el seu nom

En els núvols interestellars hom ha destacat fins ara màsers moleculars d’aigua i d’hidroxil, però contràriament al que s’esdevé amb els estels màsers mai no s’han vist màsers de monòxid de silici L’energia de bombeig del màser és subministrada per radiació infraroja emesa sia per un objecte protoestellar situat dins el núvol, sia pels grans de pols interestellar que formen part d’aquest núvol i que hagin estat escalfats per un estel jove pròxim Sembla que l’aparició de màsers d’aquest tipus podria ésser una etapa normal del camí seguit per la matèria interestellar quan es condensa durant el…