Resultats de la cerca

Els seus complements matemàtics són, d’una banda, la mecànica celeste i, en general, tota l' astronomia teòrica i, de l’altra, el que hom designa com a astronomia esfèrica L’astrometria no s’ocupa de la distància a què es troben els astres, sinó de la direcció en què són observats, la qual cosa permet d’usar la projecció de llur posició real en una esfera ideal, l’esfera celeste, en la qual són representats tots els sistemes de coordenades Combinant aquestes amb les coordenades geogràfiques mesurades damunt l' esfera terrestre , representació també ideal de la Terra, hom podrà obtenir la…

El propòsit principal de l’astronomia de posició consisteix a determinar les posicions aparents que ocupen els astres al firmament, considerant que aquests es distribueixen sobre la superfície d’una esfera de radi arbitrari i centrada en la Terra, anomenada esfera celeste D’aquesta manera calen dos paràmetres angulars per a situar sobre aquesta esfera qualsevol astre, el valor numèric dels quals paràmetres és distint segons el sistema de coordenades elegit cada sistema de coordenades és determinat per un eix fonamental i per un cercle màxim, dit cercle fonamental , que és donat per la…

Els estels no lluen tots amb la mateixa intensitat numèricament hom diu que els estels més brillants tenen una magnitud aparent de +1, i els menys brillants observables a ull nu, una de +6 Hom reserva la magnitud 0 per a uns pocs estels excepcionalment brillants, i les magnituds negatives, per als planetes més pròxims a la Terra L’energia rebuda d’un estel de primera magnitud és 100 vegades més gran que la rebuda d’un estel de sisena magnitud A partir d’això hom defineix l’escala de magnituds de tal manera, que, quan dos estels difereixen en una unitat de magnitud,…