Resultats de la cerca

El mètode de l’astrofísica recolza sobre les següents bases l’anàlisi de la radiació emesa pels objectes celestes pràcticament l’única font d’informació de què disposem, la construcció de models teòrics sobre la composició, distribució i evolució de la matèria en l’univers, funció aquesta que acompleix en collaboració amb altres disciplines científiques com ara la física teòrica i d’altes energies, i, legitimant tots els seus procediments, l’adopció de la hipòtesi que totes les lleis de la física conegudes i experimentades a la Terra són igualment aplicables a tot l’univers Per tant, el…

Es graduà en física el 1990 per la Universitat de Ginebra, on es doctorà el 1995 sota la direcció de Michel Mayor , del qual esdevingué un estret collaborador a l’Observatori de Ginebra Professor a la Universitat de Ginebra, des del 2013 és professor a la Universitat de Cambridge Emprant el mètode de la velocitat radial, el 1995 descobrí, juntament amb Mayor, el primer planeta extrasolar , anomenat 51 Pegasi b A aquesta descoberta seguiren els anys següents la de milers d’altres planetes extrasolars per altres mètodes En particular, destaca el del trànsit planetari , del qual Quelioz en…

La seva família emigrà als Estats Units fugint dels nazis i cresqué a Nova York Graduat 1955 i doctorat 1962 pel Massachusetts Institute of Technology, després d’una etapa com a professor ajudant a la Universitat de Tufts i com a investigador associat a la de Princeton, l’any 1964 retornà al MIT, on desenvolupà tota la seva carrera acadèmica Els seus camps d’investigació se centraren en la física atòmica, la física del làser i l’astrofísica Prengué part en els treballs de mesurament de la radiació còsmica de fons , i fou un dels cofundadors de la missió espacial COBE-NASA, que entrà en òrbita…

Fou professor de física i de geometria descriptiva a l’escola de mines i de mecànica i de física experimental a la facultat de ciències de la Universitat de París, i director de l’observatori de París Féu nombroses investigacions sobre la mecànica del sistema solar, la desigualtat dels períodes lunars i les pertorbacions d’Urà Entre les seves obres cal esmentar Sur une nouvelle théorie analytique du mouvement de la Lune 1846 i Mémoire sur la théorie des marées 1844

Treballà al Cavendish Laboratory de Cambridge i fou professor de física i radioastronomia a la Universitat de Cambridge Membre de la Royal Society i del Trinity College, el 1974 rebé, amb A Hewish , el premi Nobel de física per la seva teoria de síntesi d’obertura, consistent en l’acoblament d’un seguit de petits radiotelescopis per tal d’assolir una resolució igual a la d’un radiotelescopi gegant que tingués una superfície igual a l’ocupada pel conjunt dels radiotelescopis petits

Graduat 1975 i doctorat 1978 per la Universitat de Bonn amb una tesi sobre radioastronomia, en 1978-80 dugué a terme estudis postdoctorals al Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics de Cambridge, Massachusetts Estats Units Els anys 1980-82 feu recerca sobre espectroscòpia remota d’infrarojos a la Universitat de Califòrnia Berkeley, on exercí la docència fins el 1986, quan fou nomenat director de l’Institut Max Planck de Física Extraterrestre MPE de Garching Baviera, Alemanya El 1998 fou nomenat professor honorari de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic, i des d’aquest…

Es llicencià en dret i es doctorà en ciències exactes Fou secretari de l’ajuntament de València més tard passà a Madrid, on treballà a l’observatori astronòmic de la ciutat i fou professor d’astronomia física de la universitat Es distingí en l’observació de l’eclipsi de sol del 1900, sobre el qual publicà dues Memorias El seu germà, Ignasi Tarazona i Blanch Sedaví 1859 — València 1924, també astrònom, fou responsable de l’estació meteorològica de la Universitat de València i el 1898 guanyà la càtedra de cosmografia i física de la Universitat de Barcelona, on promogué la fundació d’un…

Graduat en física per la Universitat de Ginebra 1966 i doctorat per l’Observatori de Ginebra 1971, que depèn d’aquesta universitat i on ha desenvolupat la recerca científica director del 1988 al 2004 Juntament amb Didier Queloz , el 1995 descobrí el primer planeta extrasolar , anomenat 51 Pegasi b, emprant el mètode de la velocitat radial També ha format parts dels equips d’investigació dels planetes extrasolars Gliese 581c i Gliese 581e, i ha estudiat la dinàmica de cúmuls globulars, els sistemes binaris, la cinemàtica i l’estructura galàctica Ha participat en més de 300 publicacions, i ha…

Entre el 1947 i el 1979 fou professor i director de l’observatori de la Universitat de Princeton Escriví diversos treballs sobre la física de les galàxies i la formació dels estels, entre els quals cal destacar Diffuse Matter in Space 1968, Searching Between the Stars 1982 i Dynamical Evolution of Globular Clusters 1987 Fou un dels màxims responsables del projecte que dugué a la construcció del telescopi espacial Hubble, llançat a l’espai el 1990 Estudià la matèria interestellar i elaborà una teoria sobre el creixement dels grans de pols interestellar a partir dels àtoms i les molècules…

Doctorat a la Universitat de Leipzig 1933, on ensenyà física de 1934 a 1936, aquest any passà al Kaiser Wilhelm Institut posteriorment Max Planck Institut, on romangué fins el 1942, i d’aquest any fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, després de la qual fou professor a l’institut Max Planck de Göttingen 1945 i a Hamburg 1957 s’incorporà al departament de filosofia fins el 1969 De 1970 a 1980 fou director fundador de l’Institut Max Planck de Ciències Socials de StarnbergFou defensor d’una tesi segons la qual no era possible d’establir enunciats referents a l’univers considerat globalment L…