Resultats de la cerca

Dirigí el departament de geodèsia astronòmica de l’Institut Geodèsic de Berlín 1888 Estudià les oscillacions de l’eix terrestre Escriví Formeln und Hilfstafeln für geographischen Ortsbestimmungen ‘Fórmules i taules auxiliars per a situacions geogràfiques’

Els seus complements matemàtics són, d’una banda, la mecànica celeste i, en general, tota l' astronomia teòrica i, de l’altra, el que hom designa com a astronomia esfèrica L’astrometria no s’ocupa de la distància a què es troben els astres, sinó de la direcció en què són observats, la qual cosa permet d’usar la projecció de llur posició real en una esfera ideal, l’esfera celeste, en la qual són representats tots els sistemes de coordenades Combinant aquestes amb les coordenades geogràfiques mesurades damunt l' esfera terrestre , representació també ideal de la Terra, hom podrà obtenir la…

El pol d’illuminació és la projecció geomètrica de l’astre i és, per tant, el punt en el qual la recta imaginària que uneix l’astre i el centre de la Terra talla, en un moment determinat, l’esfera terrestre És anomenat també punt astral i és el centre del cercle d’altures iguals d’un astre en un instant determinat

El Sol en mínims d'activitat El Sol no és en absolut una estrella inactiva La manifestació més evident de la seva activitat són les anomenades taques solars, regions de la seva superfície més fredes que el material que les envolta Com altres fenòmens que es donen al Sol erupcions solars, ejeccions de massa coronal, etc, les taques estan associades als camps magnètics Ja a mitjan segle XIX l'astrònom alemany H Schwabe es va adonar que l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys les taques solars desapareixien durant el mínim d'activitat i es feien més nombroses durant el màxim Segons aquest…