Resultats de la cerca

La majoria es produeixen a la glàndula submaxiŀlar, en proporció menor a la glàndula paròtide i és excepcional el cas de la sublingual i glàndules accessòries El càlcul està format per una matriu orgànica composta per moc i un detrit divers amb cèllules mortes cèllules epitelials descamades i bacteris, i un precipitat principalment de fosfat càlcic És difícil precisar-ne l’etiologia, però en molts casos la formació del càlcul pot estar relacionada amb una estasi de la saliva La glàndula afectada s’inflama en no poder drenar bé la saliva i es pot originar un dolor intens durant la…

El seu origen és tan antic com la humanitat, però fins a la darreria del s XIX hom no l’acceptà com a ciència Anatòmicament, la majoria de les glàndules endocrines ja foren conegudes pels grecs i els llatins Les darreres a ésser descobertes foren les suprarenals 1563 i les paratiroides 1879, però la funció de totes era encara desconeguda Hom no arribà a entrellucar l’especialització d’aquests òrgans fins a Berthold 1849 al cap de pocs anys, Claude Bernard formulà 1855 clarament el concepte de secrecions internes definint-les com a productes específics de certs òrgans que,…

Membre de nombroses societats científiques nord-americanes, treballà per a la NASA Es dedicà a l’estudi dels canvis químics produïts en els teixits orgànics exposats a radiacions amb gran quantitats de iode radioactiu, de les glàndules tiroides i del metabolisme dels glúcids

Es doctorà a Madrid 1901, ingressà a l’Acadèmia Francesa d’Urologia 1902 i obtingué la càtedra de patologia quirúrgica a la Universitat de Barcelona 1911 Ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina el 1915 És autor de nombroses comunicacions científiques sobre les glàndules de l’aparell genitourinari masculí així com d’importants volums d’aquesta especialitat, dels quals destaca la seva obra pòstuma Tratado de urología clínica y quirúrgica 1954

De l’excés de cortisol, se'n deriva un augment de la producció d’hormones glucocorticoides que provoquen una síndrome de Cushing

El primer text dedicat a l’estudi de les malalties cutànies és De morbis cutaneis 1572, de Girolamo Mercuriali, bé que la constitució dels estudis dermatològics com a especialitat pròpiament dita no tingué lloc fins al s XVIII La inclinació sorgida durant aquella època a classificar les malalties de la pell more bottanico mantingué la preponderància durant la primera meitat del s XIX François Rayer, en el Traité théorique et pratique des maladies de la peau 1826, inicià una nova etapa en l’evolució de la dermatologia en introduir el criteri anatomopatològic per enfocar la…