Resultats de la cerca

En lògica moderna, especialment a partir de Frege, hom tendeix a considerar-la sinònim de referència i extensió i a oposar-la a connotació, significat, sentit, comprensió o intensió La denotació és funció específica, i generalment única, dels noms propis en la mesura que aquests identifiquen —sense tenir un significat propi— individus, poblacions, accidents naturals, etc

En la lògica moderna, conjunt de notes que designen un objecte o que constitueixen un concepte En aquest sentit, hom tendeix a identificar la connotació amb la intensió i a oposar-la a denotació

Hom la confon amb la denotació i la referència, de les quals es diferencia perquè indica, en el cas que es refereixi a una realitat, el concepte d’una cosa més que no pas la cosa mateixa

Hom tendeix a considerarla equivalent a la denotació i a la referència, i a oposar-la a la comprensió i a la intensió No obstant això, des d’un punt de vista lògic, l’extensió no es concep com una quantitat d’objectes, sinó que inclou únicament entitats com gèneres o espècies

Entesa sovint com a equivalent a la denotació, la significació només correspon, segons Husserl, als signes significatius, en contraposició als signes indicatius els quals assenyalen, però no signifiquen en aquest sentit coincideix més pròpiament amb l’expressió, bé que aquesta no hi sigui sempre identificable, pel fet que la significació confereix sentit a l’expressió