Resultats de la cerca

D’origen humil, es donà a conèixer en els ambients de Letteratura i altres revistes florentines, en les quals collaborà com a redactor En les seves primeres narracions —recollides el 1956 sota el títol de Diario sentimentale — hom troba ja els motius principals de la seva temàtica els records d’infantesa, l’interès per la vida dels pobres i la gent senzilla de la seva ciutat i dels seus barris, així com els trets definidors del seu art el lirisme evocador, gairebé elegíac, i el realisme La seva visió lírica el portà a escriure un conjunt de pàgines autobiogràfiques com les de Cronaca…

Pertanyent a la segona generació romàntica del Risorgimento, esdevingué cèlebre amb la publicació d' Edmenegarda 1841, narració en vers de contingut realista De la seva abundosa producció cal remarcar els poemes històrics i filosòfics Satana e le Grazie 1855, Ariberto 1860, Armando 1868 i sobretot els darrers volums poètics Psiche 1876 i Iside 1878

Escriví en dialecte milanès i hi traduí obres de Parini, A Silvia 1795 i alguns cants de l' Inferno de Dant 1801-05 La seva obra poètica abraça des de la sàtira anticlerical, Ona vision 1812, Fraa Diodatt 1813, fins a la polèmica social amb trets lírics i populars, com en I desgrazi de Giovannin Bongee 1812

Els seus versos, d’un to patriòtic i moralista, tenen una certa influència de Leopardi i de Tommaseo Entre les seves poesies és especialment coneguda Il Risorgimento

Llicenciat en lleis i filosofia, fou també comissari de policia i vicepresident de la Interpol Es dedicà a la narrativa i publicà nombroses obres en l’espai de deu anys Signorina Rosina 1959, Si riparano bambole 1960, Ravenna 1962, Paginette 1964, Sinfonia 1966, Nuove paginette 1967 i Testamento Pagelle I 1973 Constitueix un dels autors més singulars de la narrativa italiana actual, bé que no ha estat prou conegut, malgrat ésser molt apreciat a França i centre d’interès de crítics com Contini o Montale

Estudià a les universitats de Palerm, Roma i Bonn, on es doctorà Havent tornat a Roma, ensenyà estilística i literatura italiana 1897-1922 i muntà una companyia teatral pròpia Fou premi Nobel l’any 1934 Entre les seves obres són remarcables l’assaig L’umorismo 1908, les novelles L’esclusa 1894, Il fu Mattia Pascal 1904, I vecchi e i giovani 1913, Si gira 1916, reimprès 1925 amb el títol de I quaderni di Serafino Gubbio operatore, Uno, nessuno e centomila 1927 les narracions breus recollides en Novelle per un anno 1922 els drames Pensaci Giacomino 1916, Liolà 1916, Così è, se vi pare 1917, Il…

Collaborà en el Corriere della Sera i en La Stampa La seva obra narrativa, com Lettere di una novizia 1941, Pietà contro pietà 1946, I falsi redentori 1949 i Le stelle fredde 1970, s’inspira sovint en motius de crítica dels costums És autor també de llibres de viatges De America 1953 i Viaggio in Italia 1957 Idoli e ragione és un recull d’articles apareguts entre el 1953 i el 1973

El 1788 publicà les Poesie campestri , que manifestaven ja una superació de l' Arcàdia i una malenconia que preludiava el Romanticisme Escriví la novella satírica i autobiogràfica Abaritte 1790 Traduí l' Odissea publicada el 1822 i donà a conèixer les Epistole in versi 1805, les Novelle 1792, els Sermoni 1819 i, sobretot, la tragèdia Arminio , amb ressons d’Alfieri, Shakespeare i Ossian

Visqué una vida aventurera i s’adherí a les idees revolucionàries franceses Caiguda la república veneciana, tornà a Itàlia, d’on hagué de fugir davant la invasió austrorussa Havent tornat a Milà, fou membre del cos legislatiu de la república italiana 1802 Escriví rimes polítiques i patriòtiques, com Le ombre napolitane , evocació dels màrtirs del 1799 Excellí, però, com a autor tràgic amb obres d’esquema influït per Alfieri, amb alguns ecos shakespearians Mastino I della Scala, I coloni di Candia, Agripina, Ginevra di Scozia , etc

Fou canceller del regne de Sicília i protonotari de la cort de Frederic II Illustre jurista, dedicat al problema de la reforma de l’Església en dóna testimoni el seu Epistolario latino , fou també destacat poeta de l’escola siciliana i excellí com a mestre de l' ars dictandi