Resultats de la cerca

Parallelament a una brillant carrera d’actor i director teatral realitzà llargmetratges, caracteritzats per una tendència manifesta a la fusió del cinema, el teatre i l’òpera Nostra signora dei turchi 1968, Capricci 1969, Don Giovanni 1970, Salomé 1972 i Un amleto di meno 1973

Filla de l’escriptor Carlo Mazzantini i de la pintora irlandesa Anne Donnelly, estudià a l’Accademia d’Arte Drammatica Silvio d’Amico de Roma i emprengué una reconeguda carrera com a actriu teatral Debutà en la literatura el 1994 amb Il catino di zinco , premi Opera Prima Rapallo-Carige, a la que seguiren Manola 1999, Non ti muovere premis Grinzane Cavour i Strega 2002, de la qual vengué dos milions d’exemplars a tot el món, Venuto al mondo premi Super Campiello 2009 i Nessuno si salva da solo 2011

Estudià a les universitats de Palerm, Roma i Bonn, on es doctorà Havent tornat a Roma, ensenyà estilística i literatura italiana 1897-1922 i muntà una companyia teatral pròpia Fou premi Nobel l’any 1934 Entre les seves obres són remarcables l’assaig L’umorismo 1908, les novelles L’esclusa 1894, Il fu Mattia Pascal 1904, I vecchi e i giovani 1913, Si gira 1916, reimprès 1925 amb el títol de I quaderni di Serafino Gubbio operatore, Uno, nessuno e centomila 1927 les narracions breus recollides en Novelle per un anno 1922 els drames Pensaci Giacomino 1916, Liolà 1916, Così è, se vi…

Escriví, en llatí, Carmina de laudibus Estensium i deu èglogues allegòriques traduí a l’italià obres de Corneli Nepos, Xenofont i Heròdot, i redactà Timone , adaptació teatral d’un diàleg de Llucià, i Istoria Imperiale , seguint les cròniques de Riccobaldo La seva fama es basa, però, en dues obres el cançoner Amorum libri tres , el millor recull líric italià del s XV, el més càlid i sincer, bé que convencional en l’estructura i els temes motius petrarquescs, clàssics, etc, i l’obra cabdal Orlando innamorato , poema cavalleresc en octaves, les dues primeres parts del qual foren…

Traduït a moltes llengües, tingué una voluntat de recerca narrativa i volgué investigar les possibilitats de la paraula a través d’una gran densitat que deixa un ampli espai a la imaginació Publicà, entre d’altres, les novelles Lo stadio di Wimbledon 1983, Nel museo di Reims 1988,  Orizzonte mobile 2009 i  In questa luce 2013, i els llibres de contes  Staccando l’ombra da terra 1994, premi Bagutta,  Mania premi Grinzane Cavour 1998 i I racconti 2016 Publicà també llibres d’assaig sobre Italo Svevo Introduzione a “Senilità” , 1992 i sobre altres autors com Stefan Zweig, RL Stevenson i Primo…

Després d’estudis inacabats de filosofia a la Universitat de Torí, es dedicà a tasques de promoció cultural en diversos àmbits fundà un cineclub i un grup teatral, treballà en biblioteques i també per a agències de premsa de l’ajuntament de Pisa, i, des del 2002, de Roma Collaborador del diari La Repubblica i de diverses revistes, la seva obra narrativa té un acusat component social Publicà les novelles Le scarpe appese al cuore 1995 Un uomo che forse si chiamava Schulz 1998, Premi Campiello, que el convertí en un dels autors italians actuals de més projecció Stramonio 2000  Il…

Estudià literatura a Pisa, Madrid i Barcelona Treballà un temps com a assessora literària de literatura italiana per a l’editorial Alfaguara a Madrid Després d’uns anys a Barcelona, des de la segona dècada de 2000 resideix a Mallorca, on compagina la creació literària amb la traducció, els encàrrecs editorials i la feina com a llibretera És autora dels poemaris Fúria 2010, Violacions 2011, Esquelet 2013, Mort d’un aviador tartamut 2013, Ortigues 2015 i V 2016, i de les novelles Nissaga 2013, Qui ens defensarà 2014, Cadenes 2015 i Lítica 2019, amb la qual guanyà el premi Lletra d’Or del 2020,…

D’una posició postcarducciana passà a escriure poesia futurista II Purosangue , 1919 Lligat a l’avantguarda del seu temps ACasella, GDe Chirico, ASavinio publicà narrativa sovint impregnada de realisme màgic La vita intensa , 1919 La vita operosa , 1920 La scacchiera davanti allo specchio 1922, Eva ultima , 1923 Gente nel tempo , 1937, etc, corrent el nom del qual encunyà, a més d’ésser-ne un dels primers teoritzadors, en particular en la revista 900 1926-29, que fundà juntament amb CMalaparte Fou també notable la seva producció teatral, influïda per LPirandello Siepe a…

Estudià direcció escènica 1948-50 i posteriorment treballà com a director teatral i guionista de televisió a la RAI, amb adaptacions policíaques molt populars i reeixides Del 1977 al 1997 fou catedràtic de direcció cinematogràfica a l’Acadèmia d’Arts Dramàtiques Fou també un actiu membre del Partit Comunista Italià Publicà la primera novella el 1978 Il corso delle cose , que no obtingué cap ressò, com tampoc les següents fins a La stagione della caccia 1992, que tingué una bona acollida El 1994 publicà La forma dell’acqua , primera de les novelles policíaques protagonitzada per…

Visqué a Perusa 1506-17, on escriví poesia i es dedicà a la pintura, i a Roma 1517-22, on tingué una gran activitat a l’entorn de la cort de Lleó X, acrescuda a la mort del papa, quan, amb motiu del conclave, compongué les Pasquinate que li obriren el camí de la fama a tot Itàlia Més tard 1522-23 visqué en diverses corts italianes, sobretot a Florència, al servei dels Mèdici, Giovanni dalle Bande Nere i del cardenal Giulio de'Medici En ésser aquest elegit papa Climent VII, tornà a Roma 1523-25, on gaudí de gran popularitat escriví versos que l’obligaren a exiliar-se, bé que hi…