Resultats de la cerca

La diferència existent entre l’ordre del deure i l’ordre de l’ésser d’allò que és, de la factivitat, etc és expressada pel mateix llenguatge, en distingir l’imperatiu forma prescriptiva de l’indicatiu constatació de fets i en relacionar sovint la forma imperativa amb la del subjuntiu, com a expressió desiderativooptativa D’altra banda, la relació existent entre ambdós ordres pot ésser subratllada o bé minvada segons que sigui la concepció —més objectivista o més subjectivista— que hom té de l’ordre moral i dels valors D’una manera equivalent, en parlar del deure hom pot donar primacia al bé…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…

En les religions politeistes, com és ara la religió grecoromana, el destí venia a ésser la unificació dels déus, en el sentit que aquests li estaven subordinats, o àdhuc era identificat amb algun dels déus Zeus, per exemple, fou el primer cas de personalització mitològica del destí anomenat també ανάγκη, μοίρα o μόροέ entre els grecs, i fatum o fortuna entre els llatins, el qual fou representat després per les figures de Júpiter i les parques moira Hom pot dir que la concepció de la realitat com a darrerament i definitivament sotmesa a la força i predeterminació del destí és l’essència…

Aquest Déu, conegut només per la raó, pot ésser identificat amb cadascun dels déus de les diferents religions, mentre aquests siguin despullats de llurs elements històrics i positius Aquesta doctrina aparegué a Anglaterra, a la segona meitat del s XVI, i, sota l’impuls de lord Cherbury, s’estengué també a França, on se'n feren ressò, entre altres, Voltaire, Rousseau, Montesquieu i la major part dels enciclopedistes A Alemanya tingué seguidors des de mitjan s XVIII i en fou representant l’escola wolfiana

Dit durant segles dels jueus Aquesta apellació injuriosa fou formalment rebutjada pel concili II del Vaticà en la declaració sobre les religions no cristianes 1965

Dels diferents tipus de deesses cal destacar les śakti del déu hindú Śiva, entre les quals sobresurten Kali i Durga, i les diverses denominacions de divinitats femenines de l’antiguitat clàssica la deessa bona , com a caracterització de Cíbele, la deessa mare , com a representació, molt estesa a la Mediterrània oriental Egipte, Fenícia, Frígia i Grècia, de la fecunditat vegetal, animal i humana Isis, Cíbele i Rea, entre d’altres, n'eren personificacions, i la gran deessa , com a qualificació de pertinença al grup dels déus de més alta categoria Afrodita, Atena, Àrtemis, Demèter,…

Conegut a través dels llibres de l' Èxode i del Deuteronomi , constitueix el nucli de l' aliança del Sinaí aliança 7 i acompleix una doble funció d’organització social i religiosa i d’exhortació a una relació personal amb Déu i la seva llei