Resultats de la cerca

Estudià i exercí la carrera de medicina Dirigí dues expedicions de l’Antàrtic —la primera 1903-05 amb el vaixell “Français”, i la segona 1908-10 amb el “Pourquoi pas"—, en les quals completà la cartografia des de l’arxipèlag de Palmer fins a l’illa Charcot a la qual donà el nom i dugué a terme interessants treballs oceanogràfics Continuà les seves investigacions, especialment sobre el plàncton, a Grenlàndia, l’Atlàntic nord i també la Mediterrània Morí en naufragar el “Pourquoi pas" al Faxaflói, davant les costes d’Islàndia Publicà relacions dels seus viatges i diverses memòries científiques

Fou professor d’hidrografia a l’Havre 1730 i després astrònom de l’Académie des Sciences El 1735 marxà al Perú per encàrrec de l’Académie des Sciences, ensems amb Louis Godin i Charles Marie de La Condamine, com a director d’una expedició geodèsica per mesurar un arc de meridià per tal de determinar la forma de la Terra Els resultats d’aquest treball foren publicats amb el títol de Théorie de la figure de la Terre 1749 Dugué a terme treballs de geometria, geodèsia, navegació, astronomia i física Hom el considera el creador de la fotometria, i és l’inventor de l’heliòmetre És autor de Sur la…

Féu la seva tesi doctoral als Pirineus Recherches sur la morphologie des Pyrénées orientales franco-espagnoles, 1937, i ha publicat altres treballs sobre geomorfologia i geografia de la península Ibèrica Fou professor a Dijon, Estrasburg, Lilla i la Sorbona Féu estudis experimentals sobre la descomposició de les roques cristallines i publicà Précis de géographie physique générale 1959, Régions naturelles du globe 1970 i Processus d’érosion à la surface des continents 1981

Fou professor a la universitat i a l’escola d’hidràulica de Grenoble És considerat com un dels grans especialistes en hidrologia Ha estudiat en particular els règims del Roine, del Mississipí, la Garona i rius de l’Europa oriental, així com les crescudes fluvials i les inundacions a diverses parts del món Entre les seves nombroses obres cal destacar Fleuves et rivières 1933, Hydrologie fluviale 1943 i Sur la puissance des crues en diverses parties du monde 1961

Nomenat geògraf reial el 1729, es dedicà preferentment a la geografía física i a la cartografia i introduí un sistema de representació de les conques hidrogràfiques El 1732, basant-se en les narracions russes sobre les expedicions a l’estret de Bering, deduí l’existència de les illes Aleutianes i d’Alaska La seva obra — Géographie élémentaire ancienne et moderne 1769-72, Cartes et tables de la géographie physique et naturelle 1757 i Mémoire sur les pays de l’Asie et de l’Amérique no publicada fins el 1775— influí en Alexandre von Humboldt

S'ha interessat pels temes relacionats amb el subdesenvolupament Les pays sous-développés 1959, Ibn Khaldum naissance du Tiers Monde 1966, Géographie des pays sous-développés 1965 i 1976, Unité et diversité du Tiers Monde 1980, etc A partir de la seva incorporació a la càtedra de la Sorbona 1976 ha desenvolupat una crítica a la geografia tradicional que l’ha fet un dels capdavanters de la geografia radical La geographie ça sert d’abord à faire la guerre, 1976 i el seu ressò s’ha estès a partir de la revista Hérodote Entre les seves darreres obres publicades cal esmentar…

Exercí la docència i la recerca a la Université Paris-Sorbonne, d’on és professor emèrit S'ha destacat per la incorporació dels plantejaments de la geografia anglosaxona a la tradició francesa Inicià les investigacions en el camp de l’enocomia regional Géographie générale des marchés 1963, Régions, nations, grands espaces 1968 ha destacat en els estudis sobre la història de la geografia Essai sur l’évolution de la géographie humaine 1964, La pensée géographique 1972, La nouvelle géographie 1979, la reedició del Tableau de la géographie de la France de Paul Vidal de la Blache 1979…

Cursà la carrera de filosofia i lletres a València 1954-59 i aviat s’especialitzà en geografia sota el mestratge del catedràtic Antonio López Gómez Restà a la Universitat de València com a professor adjunt de geografia i el 1967 esdevingué catedràtic de la Universitat de Múrcia Des del 1969 ho és de la de València Especialista en geografia física, la seva obra abasta tanmateix tots els altres camps i s’ha centrat especialment en temes mallorquins i valencians i també sobre Múrcia, com a fruit del temps que hi residí Es destaquen Mallorca, el sur y el sureste 1964, la seva tesi…

Professor de geografia física a Suïssa Friburg i Lausana del 1896 al 1912, passà aquest darrer any al Collège de France, a París La seva obra es compon principalment de treballs sobre geografia humana La géographie humaine 1910, Géographie de la France 1920-26 i Géographie de l’histoire 1921 Viatjà per Pèrsia, la Mediterrània, el Canadà i l’Extrem Orient, estudiant problemes dels països que visità, com els que recull en el seu llibre L’irrigation dans la Péninsule Ibérique et dans l’Afrique du Nord 1902

Fill de Gonçalo de Reparaz Rodríguez, diplomàtic, geògraf i historiador portugués Des de 1922, residí a Barcelona, on s’integrà en la investigació a les escoles de geografia i d’història catalanes Fou professor de l’Escola de Ciències Socials 1928-38 i de l’Escola Superior de Nàutica 1934-38 Seguí la tradició paterna en la investigació històrica de tema geogràfic de manera especial l’escola cartogràfica catalana baixmedieval Dins d’aquesta etapa i temàtica, cal esmentar diverses obres Història dels descobriments geogràfics 1927-28 La época de los grandes descubrimientos españoles…