Resultats de la cerca

L’arauac, el carib, el nàhuatl i el quítxua són les llengües prehispàniques que, a través del castellà, han fornit més mots a les llengües europees occidentals Els americanismes del català a vegades coincideixen gràficament amb el castellà l’única diferència és l’articulació vocàlica hamaca , caoba , petaca d’altres, l’adaptació al sistema fonètic català és més important huracà , cacic , lloro , etc, especialment si es tracta de mots populars, car aleshores proliferen els variants dialectals tomàquet, tomàtec, tomata, -aca, àtiga, domàtiga xocolata, xicolata, -e, -i, xocolat…

Els tres tipus majors d’ambigüitat són la fonològica, la lèxica i la sintàctica En l' ambigüitat fonològica un mateix so pot representar dos fonemes en barceloní, les dues primeres vocals de nuvolada sonen igual, i un mateix fonema pot tenir dos comportaments fonològics distints, per exemple, |k| a rec regar o a roc roca l' ambigüitat lèxica pot ésser semàntica banc per a seure, de finances, de sorra, de sardines o funcional la crítica de Riba , on Riba pot ésser el crític o el criticat aquest darrer cas es fon gradualment amb l' ambigüitat sintàctica , consistent en la possibilitat de…

Dins aquest conjunt l’alvernès es distingeix, sobretot a la baixa Alvèrnia, per una evolució fonètica molt avançada El fenomen més notable és la sèrie de palatalitzacions condicionades que afecten tota mena de constants Així, a l’occità mitjà llibre, dire, vinha, nud, cuba, quitar , corresponen en baix alvernès pronúncies amb la consonant inicial palatalitzada que podría ésser transcrita ly ibre , dy ire , vy inha , ny ud , ty uba , ty itar / tx itar / ts itar , etc Un segon fenomen característic és la reducció dels diftongs de la llengua clàssica per exemple paire, aiga, fau, pèira , es…

Aquestes permutacions es classifiquen sovint en temàtiques llatí, eo/ivi i més generalment en consonàntiques i vocàliques aquestes són subdividides en quantitatives, qualitatives i accentuals, si les modificacions afecten la quantitat fonemàtica, els mateixos fonemes i la intensitat, respectivament per exemple llatí, věnit/vēnit català, canto/canta fugi/fugí

La classificació d’aquestes llengües és dificultada sovint per la manca d’un coneixement històric sòlid dels pobles que la integren i la gran barreja ètnica que han sofert al llarg del temps, amb etapes de bilingüisme o, almenys, de contacte molt estret, que facilita els processos d’osmosi lingüística Això no obstant, el parentiu de les llengües susdites pot considerar-se definitivament establert, contràriament a la suposada relació uraloaltaica Els trets comuns més sobresortints de les llengües altaiques són, fonèticament, l’harmonia vocàlica i la constitució sillàbica dels mots amb una sola…