Resultats de la cerca

A més de traduir al bretó una sèrie d’escrits religiosos i la Bíblia, publicà una Grammaire celto-bretonne 1807, seguida d’un Dictionnaire français-breton 1847

Professor a Friburg Suïssa el 1889 i al Collège de France, a París, des del 1903 Refutà la teoria romàntica de l’origen de les epopeies i en construí una altra, fundada en l’individualisme de la creació artística Segons ell, el naixement de l’epopeia francesa fou determinat bàsicament pels contactes de clergues i joglars a través dels monestirs, principalment en les rutes dels grans pelegrinatges Reaccionà contra el mètode d’editar antics texts usat fins al seu temps Són bàsics en aquest aspecte els estudis La tradition manuscrite du Lai de l’Ombre 1928 i De l’édition princeps de la Chanson…

Director de l’École des Chartes 1930-54 i membre de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 1937 Estudià amb P Meyer i M Prou i fou deixeble d’A Thomas orientat de primer vers la història de Picardia, es decantà a la filologia provençal després d’una estada a Mende 1908-13 com a arxiver departamental Hom deu a aquest editor Les premiers exemples de l’emploi du provençal dans les chartes 1922, Le plus ancien acte original en langue provençale 1922, el recull de Les plus anciennes chartes en langue provençale 1926-52 i una Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien…

Catedràtic de dialectologia La seva obra se centra en dialectologia Atlas , 1917 i etimologia Dictionnaire étymologique de la langue française, 1932

Fundadora, juntament amb el seu marit, Alain Rey, dels Dictionnaires Le Robert En el si d’aquesta editorial s’erigí com un símbol de rigor científic i originalitat editorial Collaborà al Grand Robert de la langue française , Le Petit Robert , Le Robert des Enfants , Le dictionnaire du français langue étrangère i el Robert Méthodique-Brio A més, fou una pedagoga incansable i treballà a La Sorbonne, a la Université Paris VII-Denis Diderot i a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, on formà nombrosos especialistes en la pràctica…

Professor a la Universitat de Montpeller fins el 1986, fou un destacat representant de l' occitanisme , que maldà per modernitzar i donar una dimensió més política i al marge d’estereotips folkloritzants Home d’una activitat intellectual extraordinària, fundà el Comitè Occità d’Estudis i d’Acció i assumí la direcció de diverses publicacions periòdiques L’ase negre , 1946, Viure , 1962 Escriptor prolífic, la seva obra, escrita en francès i occita, presenta diverses línies essencials i integrades una, escrita en francès, constitueix una anàlisi històrica i política en la qual situa les…

Publicà treballs de dialectologia i, sobretot, de sintaxi L’ordre des mots en français moderne 1928, 1933, Le problème de l’accord en français moderne 1950 i Le problème de la transitivité en français moderne 1960, entre d’altres

Especialitzat en fonètica, el 1923 en fou professor a la Universitat de Grenoble el 1931 passà a la Sorbona, després d’haver explicat història de la llengua francesa a Estrasburg 1926 A París dirigí l’Institut de Phonétique, el Musée de la Parole, la Revue Internationale d’Onomastique i Le Français Moderne El 1924 publicà la seva important tesi doctoral Phonétique historique du roussillonnais i Morphologie historique du roussillonnais Tolosa 1924, complementada el 1925 amb un article a la Revista de Dialectologia Catalana sobre Le diphtongaison en catalan Barcelona…

El 1927 publicà la seva tesi doctoral Études sur les noms de personne français d’après les rôles de taille parisiens sobre antroponímia francesa medieval, tema en el qual insistiria més tard Le livre de la taille de Paris l’an de grâce de 1313 1951 i Le livre de taille de Paris l’an 1296 1958

Deixeble d’Alfred Morel-Fatio a l’École des Hautes Études de París, es doctorà a la Sorbona el 1912 amb la tesi Auzias March et ses prédécesseurs i amb una tesi complementària, en català, titulada  Introducció a l’edició crítica de les obres de Auzias March , publicada per l’Institut d’Estudis Catalans IEC, sobre els manuscrits i les edicions del poeta valencià, per al nom del qual Pagès sempre utilitzà la grafia Auzias Professor d’ensenyament secundari a París i a la Rochelle, i inspector d’acadèmia després, a la Turena, dedicà a la literatura catalana medieval la major part dels seus…