Resultats de la cerca
Es mostren 2 resultats
genitiu
Lingüística i sociolingüística
Cas de les llengües indoeuropees que, bàsicament, determina el substantiu (al: «das Haus des Mannes», ‘la casa de l’home’; angl: «John’s hat», ‘el barret d’en Joan’; llat: «domus patris», ‘la casa del pare’).
En llatí hom estableix entre el genitiu i el terme determinat una relació gramatical no especificada, que pot cobrir totes les significacions dels altres casos i que hom detalla valent-se de la semàntica del context partitiva, possessiva, etc Per a Benveniste, el genitiu és el resultat de transposar un sintagma verbal relació nom-verb o verb-nom a sintagma nominal relació nom-nom així hom explica l’ambigüitat dels genititus “objectiu” patientia doloris i “subjectiu” patientia animi Les llengües romàniques no heretaren aquest cas, que ja al s I hom començava a substituir per les…
llatí
Lingüística i sociolingüística
Llengua indoeuropea, parlada, a l’antiguitat, a Roma i als territoris del seu Imperi, i, a l’alta edat mitjana, als països de la Romània, fins al moment que es produí el trànsit a les respectives llengües nacionals.
Durant el Renaixement, fou la llengua emprada pels humanistes Originària de la regió del Laci, procedia de l’indoeuropeu, bé que passà per diversos estadis intermedis abans d’arribar a la seva forma clàssica El llatí tingué notable relació amb altres llengües itàliques, com el falisc, l’osc i l’umbre, amb els dialectes cèltics del nord hom en troba reminiscències en paraules com carrus, qaesum, petorritum , amb el grec, parlat al sud d’Itàlia Magna Graecia , i amb una llengua no indoeuropea l’etrusc cal pensar en noms propis, com Sulla , en d’altres amb sufix - n -, com Perpenna , en els…