Resultats de la cerca
Es mostren 90 resultats
escorça
Escorça de pi pinyer
© MC
Botànica
Part externa de l’arrel, la tija i les branques de les plantes llenyoses.
Normalment hom entén per escorça el conjunt de teixits situats per fora del càmbium, bé que a vegades hom en restringeix el sentit aplicant el nom als teixits produïts pel fellogen
suro
Arbre amb escorça de suro
© CIC-Moià
Botànica
Tecnologia
Part exterior de l’escorça d’alguns arbres constituïda per un teixit molt lleuger (d’una densitat 0,240), porós i impermeable, que protegeix els troncs, les branques i les arrels grosses, i les cèl·lules del qual són impregnades de suberina, la qual li confereix la impermeabilitat.
Característiques i usos El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d’haver estat pelada o escorçada En l’aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades la primera pela, en la qual hom obté el suro anomenat pelagrí , i les peles posteriors cada vegada que el seu gruix és d’uns 25 millímetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal de desguerxar i aplanar les…
estípit
Estípit (Escorça de palmera)
© Fototeca.cat-Corel
Botànica
Tronc llarg i sense branques, terminat en un plomall de fulles, propi especialment de les palmeres.
albeca
albeca d’un tronc de cedre
© Fototeca.cat
Botànica
Tecnologia
Capa de la fusta dels arbres, de color clar, poc dura, situada immediatament dessota l’escorça.
La integren tubs conductors actius, els darrers formats entre els 2 i 5 anys fins als 12 anys Els més vells, és a dir, els més interns, s’inutilitzen i s’endureixen, i formen el duramen tronc L’albeca té la constitució fisicoquímica que correspon als teixits actius de l’arbre, per la qual cosa, a més d’ésser molt tova, té poca resistència Se sol separar, ensems amb l’escorça, de la resta del tronc destinat a la fusteria
vern
Fulles de vern
© Fototeca.cat
Botànica
Farmàcia
Tecnologia
Arbre caducifoli, de la família de les betulàcies, monoic, de fins a 20 m d’alt, d’escorça bruna fosca i amb fissures, de brots glabres i víscids, de fulles amplament ovades, obtuses o retuses, irregularment serrades i més o menys enganxoses, de flors masculines en aments cilíndrics i de flors femenines en aments ovoides, amb esquames lignificades, i de fruits en núcula.
Es fa en boscs de ribera, a tot Europa, excepte a les Illes Balears i a les zones més àrides o més fredes L’escorça en decocció és emprada en gargarismes La fusta del vern és blanca, amb venes vermelloses, lleugera, de textura fina i compacta i mancada d’albeca La humitat la podreix ràpidament, però submergida en l’aigua és de les més duradores