Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
pteridospermòpsids
Paleontologia
Botànica
Classe de gimnospermes fòssils que visqueren des del Devonià fins al Cretaci.
Eren plantes llenyoses, semblants a falgueres, amb creixement secundari No tenien veritables flors, però sí llavors Els microsporangis i els megasporangis eren situats en individus diferents, i sovint formaven grups Comprèn els ordres de les caytonials i de les cicadofilicals
lepidodendrals
Paleontologia
Botànica
Ordre de licopodiòpsids que visqueren a l’acabament de l’era primària en terrenys pantanosos.
Eren plantes que atenyien 30 m d’alçària, amb tiges ramificades dicotòmicament i amb fulles ligulars que, un cop caigudes, deixaven senyals romboidals, característics de les restes fòssils Eren heterospòriques, i llurs aparells esporífers formaven espigues al cap de les branques Els gèneres més importants són Lepidodendron i Sigillaria
cicadofilicals
Paleontologia
Botànica
Ordre de pteridospermòpsids constituït per plantes que visqueren entre el Devonià superior i el Juràssic inferior i que reunien caràcters morfològics de falgueres eusporangiades i de gimnospermes.
Sovint tenien fulles pinnades semblants a les de les falgueres els esporofilles eren poc diferenciats i no formaven flors pròpiament dites, però, per contrast, s’hi originaven llavors a partir dels macrosporangis i les tiges tenien creixement secundari en gruix, caràcters que les lliguen a les gimnospermes
cicadàcies
© Fototeca.cat-Corel
Botànica
Família de cicadòpsids constituïda per unes 65 espècies vivents i un gran nombre de restes fòssils de plantes que visqueren des del Carbonífer superior fins al començament del Juràssic.
Són plantes arborescents semblants a palmeres o a falgueres arborescents, amb una roseta de grans fulles pinnades a l’àpex de la tija Són dioiques les flors masculines, molt grosses, tenen nombrosos microsporofilles i neixen també a l’àpex de la tija les femenines són constituïdes per macrosporofilles homòlegs de fulles vegetatives i d’àpex pinnat com aquestes, però mancats de clorofilla i amb els macrosporangis situats a la base, a banda i banda Es reprodueixen mitjançant la fecundació dels arquegonis, situats en els primordis seminals, per uns grossos espermatozoides els més…
suro
© CIC-Moià
Botànica
Tecnologia
Part exterior de l’escorça d’alguns arbres constituïda per un teixit molt lleuger (d’una densitat 0,240), porós i impermeable, que protegeix els troncs, les branques i les arrels grosses, i les cèl·lules del qual són impregnades de suberina, la qual li confereix la impermeabilitat.
Característiques i usos El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d’haver estat pelada o escorçada En l’aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades la primera pela, en la qual hom obté el suro anomenat pelagrí , i les peles posteriors cada vegada que el seu gruix és d’uns 25 millímetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal de desguerxar i aplanar les…