Resultats de la cerca

Al segle XIII, pertanyia a Vallés de Bergua, el qual adoptà el cognom d’Antillón Una neta seva, Blanca de Antillón, fou amistançada de Jaume I de Catalunya-Aragó L’hereva de la baronia, Constanza de Antillón, hereva també del comte d’Urgell, es casà amb Gombau d’Entença, i llur filla Teresa aportà aquests feus al seu marit, l’infant Alfons, futur rei de Catalunya-Aragó En ésser confiscats tots els béns del darrer comte d’Urgell per Ferran I, aquest monarca concedí la baronia d’Antillón a Berenguer de Bardaixí i López de Sesé, baró de La Almolda, justícia d’Aragó i un dels compromissaris de…

El terme àrab Al-Andalus , potser relacionat amb un hipotètic Vandalicia , nom donat pels vàndals a la Bètica, és el que utilitzaven els escriptors àrabs medievals per a referir-se al territori de la península Ibèrica sotmès al domini musulmà Aquest ús degué ésser contemporani de l’inici de la conquesta apareix ja en un dinar bilingüe llatí i àrab encunyat l’any 716 El territori que designa no és sempre el mateix, puix que a mesura que la conquesta cristiana progressava designà només la zona encara dominada per l’islam, i acabà designant únicament el regne de Granada La conquesta de la…

Prop d’aquest indret tingué lloc el 1707 la batalla d'Almansa

Correspon al quartó d’es Pla de Vila, posterior a la conquesta catalana, el qual, per a efectes de senyoria, fou dividit en quatre parts, cada una de les quals fou elegida a un dels quatre termes restants

Correspon al quartó de ses Salines d’Eivissa, posterior a la conquesta catalana, el qual fou assignat, per sorteig, a Guillem de Montgrí

Comprenia l’alta conca del Duero arevacs i pelèndons, les valls del Jalón, del Jiloca i part de la conca central de l’Ebre belles, tites i lusons i les terres de més al nord d’aquesta part de l’Ebre fins als límits d’Aragó i Navarra celtibers en sentit estricte Hom distingia la Celtibèria ulterior, ocupada pels pelèndons i els arevacs, de la Celtibèria citerior, on hi havia els altres pobles esmentats Per desconeixement geogràfic, alguns autors clàssics anomenen Celtibèria tota la Meseta castellana celtiber

Ocupava un territori al S del comtat de Ribagorça, limitat pels rius Cinca i Éssera fins a llur confluència comprenia els termes de Bolturina, Artasona, Castre i Olvena Les senyories d’Estada i Estadella foren pràcticament agregades a la baronia, que les limitava al S ja des de l’època de Ferran Sanxis Passà successivament, per herència, als Pinós, que adoptaren el cognom Castre-Pinós, als Cervelló, barons de la Llacuna primera meitat del s XVII, als Alagó, senyors d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli

La corona amplià aviat els seus territoris amb la conquesta dels anomenats regnes de Còrdova 1236, de Múrcia 1243, de Jaén 1246, de Sevilla 1248 i de Niebla 1262, i posteriorment, dels de Tarifa 1292, de Gibraltar 1309, d’Algesires 1344 i de Granada 1492 Incorporà també el comtat d’Àlaba 1200, 1332, la senyoria de Biscaia 1379 i el regne de Navarra 1515, així com les places africanes de Melilla 1497 i el Peñón de los Vélez de La Gomera 1508, les illes Canàries 1500 i els territoris de les Índies Occidentals 1492 Jurídicament, la corona de Castella desaparegué amb les primeres temptatives…

Fou una continuació del terme de l’Eivissa àrab conegut per Alhauec i un cinquè quartó que no desaparegué del tot

Passà als Ferrer, als Arramendia i als Musoles, barons de Campo Olivar