Resultats de la cerca
Es mostren 172 resultats
Ignasi Efrem II Rahmani
Història
Eclesiàstic i erudit sirià.
Sacerdot 1873, bisbe d’Edessa 1887, arquebisbe de Bagdad 1892, fou elegit patriarca d’Antioquia per a la comunitat catòlica de l’Església Siríaca 1898 Gran coneixedor de la tradició literària i litúrgica siríaca, edità diversos texts el Testamentum Domini Nostri Iesu Christi, 1899 diversos himnes de Sant Efrem, etc i estudis Les liturgies orientales et occidentales étudiées séparément et comparées entre elles, 1929 i publicà els diferents llibres litúrgics del ritu siríac Amic personal de Bonaventura Ubach i Medir , l’associà a diverses tasques dins la seva església
Ṣumayl ibn Ḥatīm al-Kilābī
Història
Militar
Militar musulmà d’origen sirià.
Delegat del califa Hišām a Ifrīqiya en el moment de la insurrecció dels berbers 740-741, anà a Al-Andalus com a lloctinent de Balǧ ibn Bišr al Gušayrī Cap dels gayssites, i molt influent en el govern de Yǔsuf al-Fihrī, secundà de moment la política d' 'Abd al-Raḥmān I de Còrdova 756, però acabà enfrontant-s’hi i morí executat
Antíoc VII
Història
Rei de Síria (139-129).
Germà de Demetri II, prengué Jerusalem i acceptà Joan Hircà com a gran sacerdot Portà les seves tropes fins a Mesopotàmia i Mèdia, on morí en combat
Antíoc IV
Història
Rei de Síria (175-164).
Fill d’Antíoc III, succeí Seleuc IV Els seus esforços d’hellenitzar l’Orient tot impulsant una colonització de grecs a Jerusalem, Tars i Ecbàtana l’enfrontaren amb la mentalitat oriental dels seus súbdits Aquest enfrontament es palesà en la revolta dels macabeus i l’alliberament de Jerusalem per aquests
Antíoc III
Història
Rei de Síria (223-187).
Fill de Seleuc II, germà i successor de Seleuc III En començar a regnar es trobà amb un país revoltat i desfet Agafà personalment el govern i el comandament de l’exèrcit, i lluità contra Egipte, la Bactriana, l’Índia i la Pàrtia, que subjectà al seu regne, i prengué el títol de Gran Rei , com els emperadors perses Amb l’ajut d’Anníbal, que vivia a la seva cort, es posà contra els romans, que el venceren a Grècia i l’obligaren a signar la pau d’Apamea, per la qual renunciava a totes les terres a ponent del Taure, i es veia obligat a pagar un fort tribut, per a la qual cosa hagué d’apoderar-se…
Antíoc II
Història
Rei de Síria (261-246).
Succeí el seu pare Antíoc I Prengué el segon nom de Teos Theós , ‘Déu’, tot continuant la tradició del caràcter diví dels reis Signà un tractat amb Macedònia contra Egipte, que no pogué complir, car morí poc després
Antíoc I
Història
Rei de Síria (280-261).
Fill de Seleuc I, fundador de la dinastia selèucida, es dedicà a consolidar el regne que havia heretat Fomentà el caràcter diví de la reialesa, i es féu anomenar Sòter Σωτἠρ, ‘Salvador’ El seu regnat mantingué i donà protagonisme al llegat babilònic, que transmeté als seus successors immediats
Balduí IV de Jerusalem
Història
Rei de Jerusalem (1174-85), fill i sucessor d’Amalric I.
Tingué com a preceptor Guillaume, arquebisbe de Tir, i com a regent Ramon III, comte de Trípoli S'oposà a l’ofensiva de Saladí contra Síria i Palestina 1177, 1182, però no pogué evitar que aquest encerclés el regne de Jerusalem gràcies a la unió de Síria i Egipte
Šuppiluliumaš I
Història
Rei hittita (~1380 aC — ~1346 aC).
Fill de Tudhaliaš III, és el monarca més important del país de Hatti, per raó de les seves conquestes a Síria, fetes a expenses d’Egipte i, sobretot, de Mitanni Contra aquest últim regne i el seu monarca Tušratta lliurà dues guerres De resultes de la primera ~1365 aC, Síria entrà en la zona d’influència hittita Però, mentre alguns estats sirians foren incorporats al país de Hatti, com els d’Alep, Alalakh, etc, d’altres es mantingueren independents, com Amurru, el qual, dirigit de primer per ‘Abdi-Aširta i després per Aziru, intentava de constituir-se un gran estat, malgrat dependre…
panarabisme
Història
Política
Moviment polític sorgit a la fi del segle XIX entre els països àrabs i que propugnava la solidaritat i la cooperació entre ells, enfront, primer, de la dominació turca, i de la colonial, després.
Una vegada esfondrat l’imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació 1945 de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d’Àfrica, sobretot Després de diversos intents no reeixits d’unificació per part d’alguns estats àrabs RAU, 1958-61 Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958 Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971 Unió de Líbia i Egipte, 1973 Unió de Líbia i Tunísia, 1974 Unió de Líbia i Síria, 1980 Unió de Líbia i Marroc, 1984 i de les…