Resultats de la cerca

Les bases per a la seva independència foren, d’una banda, l’expansió comercial i marítima de la ciutat, en augment constant després de la depressió ocasionada per les incursions sarraïnes del 931, el 934 i el 935, i, de l’altra, l’expansió territorial per la costa lígur i per les valls interiors Durant el s XI Gènova s’enfortí en la lluita contra els musulmans a les mars de Còrsega i de Sardenya 1016, a les costes nord-africanes 1087 i hispàniques 1092-93, en collaboració amb Pisa, i creà un àmbit segur per als seus vaixells La primera croada 1096-99 donà un gran impuls a la seva…

Aquest tractat segellà l’aliança de Catalunya amb Anglaterra, nació que es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei arxiduc Carles III o, en tot cas, a fer respectar les constitucions i les lleis de Catalunya

Ocupà el càrrec quatre vegades com a representant del partit popular oposat a les famílies burgeses i senyorials per tal de neutralitzar-ne la influència, es recolzà primer en Gian Galeazzo Visconti, i més tard en Carles VI de França El 1388 promogué una aliança amb Pisa i Sicília contra els pirates berbers El 1396 lliurà Gènova al rei de França per tal d’impedir que se n'apoderés Visconti

Marquès i, després, duc de Grimaldi Ambaixador de Carles III d’Espanya, signà el Tercer Pacte de Família 1761 i participà en l’expulsió dels jesuïtes després del fracàs de l’expedició al nord d’Àfrica per a eliminar la pirateria barbaresca 1775, els seguidors d’Aranda aconseguiren la seva dimissió 1776 Fou ambaixador a Roma 1777

Amic de Mazzini, fou condemnat a mort per contumàcia 1833 i visqué molts anys exiliat a Anglaterra Escriví moltes novelles en anglès les més conegudes, Lorenzo Benoni 1853 i Il dottor Antonio 1855, són una crònica sobre la vida dels joves patriotes italians del Risorgimento És autor també del llibret del Don Pasquale 1842 de Donizetti

Controlà de fet el govern de la república de Gènova i disposà d’una esquadra pròpia Inicialment entrà al servei de Francesc I de França, però, per una sèrie de desavinences, es decantà cap al bàndol de Carles V 1528, que el nomenà príncep de Melfi 1531, marquès de Tursi, gran protonotari hereditari del regne de Nàpols 1555 i almirall de la flota espanyola a la Mediterrània Fou un valuós ajut per a la política de Carles V, que a l’àrea mediterrània s’afrontava amb França i els turcs El 1535 Doria dirigí una expedició a Tunis, i el 1541, una altra a Alger El 1536 atacà el port de…

Una revolta popular i gibellina l’elevà a cap suprem de la república de Gènova tot iniciant el període dels duxs perpetus 1339-1528 Una conjura nobiliària obligà Simone Boccanegra a deposar el poder 1344 però retornà i fou reelegit 1356 Signà la pau amb Milà i arribà a un acord en les pretensions genoveses al nord-est de Còrsega

Es casà amb Joana de França, filla de Lluís XI Durant la minoritat de Carles VIII fou un dels caps de l’oposició nobiliària Empresonat el 1488 i alliberat el 1491 pel rei, lluità al costat seu en l’expedició a Itàlia 1494-95 i n'aconseguí la successió 1498 El seu regnat representà el reforçament de la monarquia autoritària segons el model renaixentista així, neutralitzà les ambicions de la noblesa per la seva atracció cap a un tipus de vida cortesana i afalagadora Reformà l’administració, però inicià el costum de modificar els imposts sense consultar cap organisme representatiu Les seves…

Comte de Mayalde i príncep consort de Squillace Fill hereu de Joan de Borja i de Castro i de Francesca d’Aragó i Barreto, fou casat amb Anna de Borja i Pignatelli, princesa de Squillace 1602 Durant el seu virregnat racionalitzà l’administració i les finances reials, fortificà el país en defensa dels atacs holandesos i anglesos, creà el tribunal del consolat a Lima i dividí la governació del Río de la Plata en les de Buenos Aires i Paraguai 1617 En el camp cultural promogué l’educació i patrocinà una tertúlia literària En morir Felip III de Castella s’establí a la cort 1622-58 És autor de La…

Ambaixador a Roma 1685, abandonà el càrrec i es presentà a Madrid, on fou empresonat al castell de Coca Lloctinent general de Catalunya 1688, es mostrà conciliador davant les protestes dels camperols pels allotjaments, però la seva actuació fou poc afortunada En tornar a la cort aconseguí la destitució del comte d’Oropesa 1691 i polaritzà al seu voltant el partit austriacista, afrontat a Portocarrero Felip V el nomenà ambaixador a París, però de fet es traslladà a Portugal 1702, des d’on preparà la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria