Resultats de la cerca

Actuà al comtat d’Urgell a les ordres de Guifré I, i fou marmessor de Guifré II a la mort d’aquest 911 Sembla que fou el primer vescomte d’Osona

Fou marmessor del comte Ramon Borrell 1017 Més tard serví Ermessenda i Berenguer Ramon I Estigué casat amb Emma, i les seves actuacions s’estenen fins el 1034 Li succeí el seu fill Enees d’Hostoles

Primera anella segura del llinatge vescomtal de Barcelona Hom el creu fill del seu antecessor Gombau El 966 era marmessor del comte Miró i els anys 974 i 976 anà a Còrdova, com a ambaixador del comte Borrell II Refermà el lligam amb aquest casant dos dels seus fills, Udalard —que el succeí— i Geribert, amb dues filles d’aquell, Riquilda i Ermengarda

Vídua del ciutadà de Mallorca Nicolau de Quint, el 1481 instituí a la catedral de Mallorca l’ensenyament públic del lullisme amb un benefici de cent lliures anuals i designà com a primer titular Pere Daguí En un codicil del 1485 nomenà el seu nebot Esperandéu Espanyol, canonge de la seu, com a marmessor per a tenir cura del proveïment de l’esmentada càtedra

El 1166 signà l’acta de fundació del monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes i l’any següent era, juntament amb el comte Ermengol, que ajudava el rei Ferran II de Lleó, a la conquesta d’Extremadura És constant la seva intervenció en els documents d’aquest comte fins al testament d’aquest 1177, del qual fou marmessor Serví després el rei Alfons I el Cast, el qual acompanyà en les negociacions amb Castella celebrades a Cazorla 1179

Fou senyor de Montagut, Querol, Pinyana i Pontils i li fou confirmada per Ramon Berenguer I la donació del castell de Vilademàger, feta al seu rebesavi Sendred pel comte Ramon Borrell Sembla que assistí a la sessió on fou decidida la redacció dels Usatges de Barcelona El comte, al seu testament, el féu marmessor i li encomanà la seva filla Sança per tal que li procurés un bon matrimoni 1076 Alguns autors han interpretat que li donà Sança per muller Però el 1078 vivia encara la seva muller Ermengarda

Milità a Lliga Catalana, de la qual fou secretari de la junta directiva Fou collaborador i marmessor de Francesc Cambó Després del 1939 intervingué en l’organització del mutualisme laboral i fou director de la Caixa de Jubilacions i de Subsidis de la Indústria Tèxtil 1946-69 Fou president del Club de Futbol Barcelona 1968-69, de la Caixa de Pensions 1972 i de l’Instituto Catalán de Cultura Hispánica 1966, tinent d’alcade de Barcelona 1960 i procurador del terç familiar per Girona a les Corts Espanyoles 1967-71

Es formà a Roma i, abans d’heretar del seu pare, fou conegut com a comte de Cabra Obtingué la restitució de l’ofici de gran almirall del regne de Nàpols, perdut a la mort del segon duc de Somma Fou el protector i mecenes de Lope de Vega, amb qui tingué una correspondència constant Aquest li dedicà l’edició de la Parte cuarta de Comedias 1614 El duc fou marmessor i testamentari seu i en pagà l’enterrament i els funerals Es mantingué fidel a Felip IV de Castella durant la Guerra dels Segadors 1640

Consta el 1004, juntament amb el seu pare Oriol, com un dels pròcers del comtat de Besalú Es casà amb Adelaida, filla d’Oliba Cabreta i germana dels comtes Guifré II de Cerdanya, Bernat I Tallaferro i Oliba, bisbe i abat El 1020 assistí a Ripoll a l’enterrament del seu cunyat Bernat I Tallaferro, que el féu marmessor del seu testament El 1024 féu consagrar per Oliba l’església de Sant Martí d’Ogassa, que ell havia fet reedificar Fou pare d’Arnau Joan i Berenguer Arnau, senyors d’Ogassa i Sales de Llierca, i tronc del llinatge dels Sales

Fill de Joan de Déu Trias i Giró Es doctorà en dret i fou catedràtic de dret internacional a les universitats de Salamanca 1916-19 i Barcelona 1919-60 Milità a la Lliga, i fou diputat a corts 1919, 1923, 1933 i 1936 i al Parlament de Catalunya 1932 Fou marmessor de FCambó i membre del consell privat del comte de Barcelona Gaudí d’un gran prestigi internacional com a jurista, i presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya Publicà, entre altres obres, Nuevas orientaciones sobre la nacionalidad y la admisión de extranjeros 1913, Derecho internacional público y…